La meva aturada d'un dia i mig a Amritsar, frontera amb Pakistan em va cundir molt. Despres de viure l'experiencia del meu primer i caotic tren que n'hi hauria per espantar a qualsevol, vaig arribar sencera al Golden Temple, una mica com un peix fora de l'aigua, un servicial angles de cinquanta i tants em va fer d'anfitrio.En David porta 4 mesos vivint en aquest temple que es peregrinatge obligat pels siks, fent esquetxos, dibuixant, patint insomni i compartint les tasques quotidianes com tots els voluntaris. En aquest temple tot es gratuit, menjar, dormir etc. Una experiencia allucinant tot i que vaig ser atacada pels bed bugs que m'han tingut botant de picor una setmaneta.
Vaig arribar a Dharamsala i em vaig retrobar amb la Florence i la Sigrid, amb l'Ariadna, la Isa i el Carlos. El Dalai Lama es de gira mundial, en fi com a molt li hauria demanat una bendicio, que compartiria. M'han fet la carta astrologica tibetana i resulta que el meu protector es el deu de la Compassio. El Dalai Lama es la seva reencarnacio o sigui que tinc un referent on enviar les meves preocupacions. En general soc molt afortunada en aquesta vida...no us ho pensaveu oi? Pero Dharamsala m'ha deixat un regust a indiferencia. Molts cursos i poc temps, poques coses atractives pel meu gust, pero el clima era una delicia. Em sembla un petit tast de l'area mes comercial de katmandu, tot enfocat perque comprem forca, i jo he d'estar d'humor, estrany no? Massa explotat pel meu gust, i molt poques vistes de la muntanya durant aquesta epoca de l'any. Vaig anar a dues classes sobre budisme, pero es clar encara no entenc un munt de coses. Vaig rebre una sessio de reiki amb energies i abracades dubtoses...i res cap a Delhi. Hores d'espera a l'estacio, retrobada casual amb una amiga de Nepal, i visites llampec a dos monuments perque no fos dit que no he vist res de la capital. Ara Varanasi. Forn huma de colors, rikshaws, bruticia per tot ooooooo, I avui he vist com cremaven un cadaver tot plegat molt bestia. Els carrerons estrets m'encanten, els ghats al riu, els colors. Pero de debo m'agradaria tant poder esborrar tanta mirada descaradament lasciva, tant timador, son tan pesats que no estic gens a gust passejant, una llastima. Avui pero he trobat un canadenc a l'hotel i compartit aquest pes, quan hi ha un home al teu costat nomes es dirigeixen a ell. Es horroros pero estic mes descansada. Crec que estem a 45 graus, literalment em desfaig i les ampolles d'aigua no em duren gens. Arribare a Bombay?
