Hola, hola….encara estic viva! Abans d’ahir arribavem del super treking pel circuit dels Anapurnes a sobre del sostre d’un autobus local, podeu pensar que no es gaire confortable ni segur, pero en fi, t’has d’adaptar a les circumstancies. Estic sencera, amb mes agulletes de les que puc recordar a la meva vida, que literalment afecten la meva manera de caminar, pero es divertit comprovar pels carrers d’aquesta ciutat que aixo li passa a mes d’un. Tornem a ser al punt de partida, Pokhara, relaxant-nos, menjant, llegint i barallant-nos amb els talls d’electricitat i els ordinadors despres de 17 dies de caminata, muntanyes, neu, fred etc... i reflexio quan no queia esgotada sobre el llit. Que bonic pero! La vista des de poon hil de la serralada himalayenca a l’alba va ser un dels meus paisatges preferits, (despertar-se a les 430 per arribar a temps no em va costar gaire, al Vipassana ho feiem cada dia) i evidentment en aquell moment em va fallar la bateria de la camara, que hi farem, gaudir-ho i punt. Fins i tot la presencia massiva i ofensiva de turistes i super cameres no em va molestar gens. Em torno mes pacient i pacifica si em comparo amb el sarcasme, sovint divertit, que gasten les meves acompanyants, la Florence i la Sigrid. Em costa resumir paisatges, recordar noms dificils de pronunciar, reviure les hores d’eterna pujada, les baixades d’escalinates empedrades matadores, Ara tot em semblen pinzellades de canvis de colors i d’anims, amb els grisos i marrons de les pedres, els verds, blaus i rosats a les flors i el blanc...Neu per tot arreu el dia del Thorung pass! Una passada a tothom li va canviar la cara amb el cansament. 9 hores en total i un petit descans A mes de 5000 m d’alcada per tocar els nuvols, sentir-se infinitament petit i comprovar la majestuositat d'altres muntanyes amb 3000 metres mes . Despres , la vall es va tornar desertica, molt ventosa, pitjor que la tramuntana menorquina.
Vaig comencar l’expedicio amb el Mario, un austriac que tambe va fer el curs de meditacio i la Florence, l’amiga francesa de nova zelanda. Pero pel cami hem anat fent nous amics, una altra Marta catalana, acompanyada del Jan de Praga, la Sigrid de Belgica, Grups organitzats de francesos, anglesos i en especial un grup d’alemanys, amb qui vam compartir un parell de cerveses everest que em van pujar molt rapid al cap...i fins i tot vaig acabar cantant els beatles amb ells. Hi ha trekkers per tots els gustos, i de totes les edats. Tambe ens va acompanyar el Top Lal el meu “porteador”, com a minim ell nomes portava la meva motxila, perque d'altres arriben a carregar 50 kg, mes que les mules i els yaks!. El mal d’alcada va perseguir-nos en malsons pero no ens va afectar gaire, Vam anar a una xerrada de prevencio el dia que feiem l’aclimatacio i una mica mes i decidim baixar. Aixo de que puguis morir-te no fa gracia. Pero res, nomes algun mal de cap que es va passar descansant a temps. Ha estat un repte fisic important, i ara se m’encomana la falera de la flo i la sigrid per seguir passejant muntanyetes, potser les acompanyo a un nou trek d’una setmana, pero estic encara mig convalescent, perque ahir vam tenir la brillant idea d’agafar una bici...Aix. Al final em cansa la cantarella dels nens que repetixen les mateixes frases com un mantra cada cop que ens veuen, one sweet, chocolate, school pen, money...No es cansen mai! I no se que inventar-me ja. Ahir vaig jugar a badminton amb una nena al mig del carrer, super patosa, jo esclar...I sopar de comiat amb els que marxen cap a Katmandu, vaig abandonar el meu vegetarianisme dels darrers dos mesos i vaig disfrutar com mai d’un bistec que semblava mes aviat un filet, ohhh ho necessitava.
Tinc molts textos pseudopoetics per compartir pero ara em fa mandra atabalar-vos. Massa coses no? Ufff Nepal esta sent molt intens fisica i mentalment, molts reptes molt dificils i molt bonics.
