Somriures daurats

Bolywood!!!

tamarquina — Wed, 4 Jun 2008 17:28:00 GMT

Doncs si he arribat!

Bombay ,o mes ben dit la vida dels actors a Mumbay es com d'un altre planeta. El Carlos es el director de fotografia de Luck by chance, una peli sobre dos aspirants a actors dins del mon de bolywood, precisament aquesta setmana estan rodant un numero musical en una carpa de circ. Bastant allucinant la quantitat de personal, que hi ha eren uns 300, molts d'ells mig empanats pero... El que mes em sorpren son els colors, el super kitch, l'estetica gay, ballarins, coreografs i les super estrelletes, molt molt divos...que despres de cadascun dels planos i repeticions es retoquen el maquillatge i el pentinat eternament davant del seus homes mirall, a vegades es tant ridicul! Aquest mon de luxe, de dinars a super hotels, de xofer, d'aire acondicionat et colpeja fredament a l'estomac, com a minim a mi, quan no paro de veure gent dormint a l'asfalt sense absolutament res, nens mutilats pidolant a tot arreu i a tothora...tot i la calor, les suades i la contaminacio en tots els seus aspectes Bombay te forca arbres sempre pots refugiar els ulls en un trocet de verd o vermell. Milers de taxis, rickshaws decoren els vuit carrils dels carrers mes amples, edificis colonials grandiosos i decadents, tot cau a trossos i hi ha tantissima gent. Ha estat molt bonic compartir dos dies amb el Xavi i el Carlitos, els companys de pis del Carlos a London, els tres catalanets hem descobert la ciutat a base de novatades, flipant amb el tren amb multa incorporada, on vam comencar el dia com a sardines, no us ho podeu imaginar hi ha vagons nomes per dones, inclus trens, perque estas tan apretat que es massa facil tocar-se. Despres esmorzar de luxe i delicatessens a l'europea, Caminada pel barri musulma, mercats i cares de tota mena pero cap tant blanqueta com la nostra. Avui estan tots adormits, els currantes perque fan unes 14 hores al dia al set, els dos turistes londinencs pel jetlag i la febre, tots estem una mica tocats...I aquesta nit voliem marxar a unes coves.

Temples i llocs sagrats

tamarquina — Thu, 29 May 2008 20:48:00 GMT

La meva aturada d'un dia i mig a Amritsar, frontera amb Pakistan em va cundir molt. Despres de viure l'experiencia del meu primer i caotic tren que n'hi hauria per espantar a qualsevol, vaig arribar sencera al Golden Temple, una mica com un peix fora de l'aigua, un servicial angles de cinquanta i tants em va fer d'anfitrio.En David porta 4 mesos vivint en aquest temple que es peregrinatge obligat pels siks, fent esquetxos, dibuixant, patint insomni i compartint les tasques quotidianes com tots els voluntaris. En aquest temple tot es gratuit, menjar, dormir etc. Una experiencia allucinant tot i que vaig ser atacada pels bed bugs que m'han tingut botant de picor una setmaneta.

Vaig arribar a Dharamsala i em vaig retrobar amb la Florence i la Sigrid, amb l'Ariadna, la Isa i el Carlos. El Dalai Lama es de gira mundial, en fi com a molt li hauria demanat una bendicio, que compartiria. M'han fet la carta astrologica tibetana i resulta que el meu protector es el deu de la Compassio. El Dalai Lama es la seva reencarnacio o sigui que tinc un referent on enviar les meves preocupacions. En general soc molt afortunada en aquesta vida...no us ho pensaveu oi? Pero Dharamsala m'ha deixat un regust a indiferencia. Molts cursos i poc temps, poques coses atractives pel meu gust, pero el clima era una delicia. Em sembla un petit tast de l'area mes comercial de katmandu, tot enfocat perque comprem forca, i jo he d'estar d'humor, estrany no? Massa explotat pel meu gust, i molt poques vistes de la muntanya durant aquesta epoca de l'any. Vaig anar a dues classes sobre budisme, pero es clar encara no entenc un munt de coses. Vaig rebre una sessio de reiki amb energies i abracades dubtoses...i res cap a Delhi. Hores d'espera a l'estacio, retrobada casual amb una amiga de Nepal, i visites llampec a dos monuments perque no fos dit que no he vist res de la capital. Ara Varanasi. Forn huma de colors, rikshaws, bruticia per tot ooooooo, I avui he vist com cremaven un cadaver tot plegat molt bestia. Els carrerons estrets m'encanten, els ghats al riu, els colors. Pero de debo m'agradaria tant poder esborrar tanta mirada descaradament lasciva, tant timador, son tan pesats que no estic gens a gust passejant, una llastima. Avui pero he trobat un canadenc a l'hotel i compartit aquest pes, quan hi ha un home al teu costat nomes es dirigeixen a ell. Es horroros pero estic mes descansada. Crec que estem a 45 graus, literalment em desfaig i les ampolles d'aigua no em duren gens. Arribare a Bombay?

Gallery: India

tamarquina — Wed, 28 May 2008 16:15:00 GMT

la vida a rishikesh...

tamarquina — Tue, 20 May 2008 22:38:00 GMT

He passat 10 dies a Rishikesh atrapada a voluntat entre yoguis, sadhus fumetes, vaques i tifes de tots tamanys, turistes indis que volen que surtis a la seva foto, nens que volen practicar angles,pidolaires sense bracos, o sense cames, motoristes claxomaniacs, plastics voladors i l'absorvent presencia del riu sagrat i molt maltractat Ganges. Tots plegats cadascun a la seva manera cercant l'espiritualitat o, com a minim, volent avancar una mica cap a l'illuminacio. Et venen l'Enlightment amb una facilitat tremenda: mil tipus de meditacions, yogues, exercicis de respiracio, terapies ayurvediques i reiki. I jo reprenent temes del passat he fet un curset pel primer nivell de reiki que m'ha deixat pse, pse. Encara no m'ho acabo de creure la veritat. He probat 4 yogues diferents i m'he fet un massatget d'aquells que et cau l'oli al front durant mitja horeta. la veritat es que em va eliminar un mal de cap que comencava a apareixer. Ahhh i tambe m'he llegit la ma (tota una experiencia). Tot plegat han estat uns dies intensos,d'energies remogudes de compartir habitacio amb una israeliana un pel iluminada, de fer dinars i sopars amb una doctora australiana i dues noies ingleses i ahir vaig coneixer una pila d'espanyolets. He tastat un pel la vida a l'ashram, pero tot em sembla molt suau comparat amb el Vipassana. La meva habitacio em semblava la mes bonica del mon amb els coloringus, i dos deus a la paret fent-me companyia, tambe tenia de convidats "cucaratxes" granotetes i salamandras, apart dels mosquits esclar.

No he tingut massa ganes de fotos tot i que els cels ploms i carregats de drama reforcaven els taronges de les tuniques sagrades, el blanc, el rosa els vermells i els milers de colors que vesteixen els indis. He vist rituals de foc que no he entes, gent banyant-se al ganges a tothora, (jo nomes m'hi he sucat fins els genolls no fos cas que m'entressin mes bitxets del compte). Intento practicar la indiferencia per passar desaparcebuda pero es impossible, cada rostres m'absorveix, tothom em sembla que te alguna cosa especial...tota una aventura. Encara no tinc clar si aixo m'agrada. M'encantaria estudiar mes, coneixer aquesta cultura milenaria sobretot la medicina i el yoga. Pero hi ha tantissimes contradiccions. Intento resumir...Feia dies que no donava noticies.

Ara soc a Haridwar fent temps per agafar el meu primer tren nocturn i sola.. encara no tinc clar si m'han donat la llitera que demanava i no us podeu imaginar com esta de petada l'estacio. Experiencia que es la mare de la ciencia...poseu una espelmeta per mi. Vaig a la frontera amb Pakistan a veure un temple sikh i dividir l'expedicio cap a Dharamsala en dues parts. Em podeu enviar la pregunta que li farieu al Dalai Lama. Per si de cas el veig, triare la millor. Mil petonets.

Caminant per Langtang

tamarquina — Fri, 9 May 2008 17:44:00 GMT

A la vall de Langtang, les muntanyes sembla que et cauen al damunt amb els seus perfils encrespats i poderosos,tenen cims tocats permanentment pels nuvols, la boira, i tota mena de vents. Les pedres i parets s'enfilen cap als 7000m sense problemes. A partir de les 18.30 la foscor regna i apareixen els estels i el silenci. He trobat la caminada mes

senzilla o potser estava mes preparada. Aquest cop he carregat amb la meva motxila sense gaire contratemps, o els de habituals, cansament i esbufegades a les pujades, punxadetes als genolls a les baixades,i L'aclimatacio a les alcades aquest cop ja la reconeixia, rebombori a base de bombolles a la panxa i pets que s'escapen lliurement, una mica de pressio a la testa pero res important. Cases d'hostes molt senzilles on el vent s'escola per les parets i no et salven ni les dues mantes que et posen damunt del sac de dormir. De dia el sol crema, quan en fa... el vent glaca i la neu distreu, cal molta

concentracio i paciencia per no relliscar pero a la minima et quedes bocabadada mirant cap al cel: apareix alguna aguila o algun corb de

bec groc, els yaks espantadissos i rapids pero tranquils, sovint em recorden el nostre estimat emblema d'osborne de

les carreteres espanyoles. Floretes blaves, liles i blanques s'escampen per unt terreny gris. Els famosos rodedendrums aquest cop s'han vestit de blanc, dins de boscos que semblen de fades poblats de molses i de branques retorcades. ponts que desafien el vertigen, i la por de caure dins d'un riu constant amb mes cabdal iroques gegantines. Nens descalcos i felicos, que aqui no et demanen per diners o xocolata "d'entrada".

Dones treballant trossets de terra, inclinades perpetuament, vestint de ratlles multicolors el marro i verd de la terra. T'acostumes al caliu del foc tot i que fa olor a merda seca de yak, a la dutxa impossible a base de palanganes, a la mateixa dieta d'arros, llenties, una mena de bledes, patates i ous... pero el pa acabat de fer es una delicia i si hi ha sort pastissos de poma. Tot es posa dins d'una mena de crep de pa anomenat momo. en 9 dies hem visitat 4 poblets, hem intentat arribar al glaciar de lanshisha pero ens vem cansar molt pel cami. Hem pujat a un cim a 4700, jo amb la desgracia que es va ennuvolar de sobte, poques vistes entre els nuvols. I hem participat en la celebracio d'un funeral acompanyades de dues germanes holandeses. La veritat, que em va semblar impressionant que la gent camini dos dies per celebrar tots junts, cants que son oracions, balls, menjar i beure. Ha estat com veure de veritat la vida que porten en aquesta zona. MEnys turistes i els que trobavem molt involucrats amb la gent d'alla. Ha estat un bon comiat de nepal. Aquests ultims dos dies m'allotjo al centre tibeta, un petit jardi enmig del merder de thamel. Han estat 10 dies sense noticies del mon, vivint a camara lenta pero despertantme a trenc d'alba i caminant de 6 a 8 horetes. Llegir al Dalai Lama i escalfantme els dits a base de tes o nescafes a preu europeu. Hi ha molt per veure per aquesta zona, Haure de tornar algun dia perque no he pogut arribar al llac sagrat de goisankund.(qui s'apunti ja ho sap). Nomes m'agradaria oblidar el viatge en bus per arribar a syabrubesi; va ser el pitjor de la historia, 9 hores en tensio evitant bonys al cap, i com q som unes pardilles ens va tocar l'ultima filera del bus, en aquests moments m'alegrava de no ser mes alta nomes un centimetre mes i no hauria sabut com ficar les meves cames. com a minim no anavem al sostre ni al passadis de peu. Corves penyasegats, tot plegat a prova d'infart. La tornada pero se'm va fer mes suau. Musica, la companyia d'una doctora nepali i d'un personatge rus amb molta tela amb qui vaig compartir un sopar ben plagat de totes les seves aventure. Hi ha gent que necessita audiencia, a mi no m'importa gens escoltar (amb limits eh..) L'home no se com ho va fer pero va endevinar exactament la meva data d'aniversari. Estranys curios... Aquesta tarda espero poder fer algunes compres pero no tinc massa el dia.. Dema Delhi en solitari, deu meu!! M'estic mentalitzant A reveure Nepal!Nota familiar: Sento haver-vos fet patir amb tot aixo de Myanmar i el ciclo NArgis...No en tenia ni idea, Jo perduda a les muntanyes tocant el tibet pero sense cap contratemps. FElicitats dobles mama!!!

Baixant dels Nuvols

tamarquina — Fri, 18 Apr 2008 20:38:00 GMT

Hola, hola….encara estic viva! Abans d’ahir arribavem del super treking pel circuit dels Anapurnes a sobre del sostre d’un autobus local, podeu pensar que no es gaire confortable ni segur, pero en fi, t’has d’adaptar a les circumstancies. Estic sencera, amb mes agulletes de les que puc recordar a la meva vida, que literalment afecten la meva manera de caminar, pero es divertit comprovar pels carrers d’aquesta ciutat que aixo li passa a mes d’un. Tornem a ser al punt de partida, Pokhara, relaxant-nos, menjant, llegint i barallant-nos amb els talls d’electricitat i els ordinadors despres de 17 dies de caminata, muntanyes, neu, fred etc... i reflexio quan no queia esgotada sobre el llit. Que bonic pero! La vista des de poon hil de la serralada himalayenca a l’alba va ser un dels meus paisatges preferits, (despertar-se a les 430 per arribar a temps no em va costar gaire, al Vipassana ho feiem cada dia) i evidentment en aquell moment em va fallar la bateria de la camara, que hi farem, gaudir-ho i punt. Fins i tot la presencia massiva i ofensiva de turistes i super cameres no em va molestar gens. Em torno mes pacient i pacifica si em comparo amb el sarcasme, sovint divertit, que gasten les meves acompanyants, la Florence i la Sigrid. Em costa resumir paisatges, recordar noms dificils de pronunciar, reviure les hores d’eterna pujada, les baixades d’escalinates empedrades matadores, Ara tot em semblen pinzellades de canvis de colors i d’anims, amb els grisos i marrons de les pedres, els verds, blaus i rosats a les flors i el blanc...Neu per tot arreu el dia del Thorung pass! Una passada a tothom li va canviar la cara amb el cansament. 9 hores en total i un petit descans A mes de 5000 m d’alcada per tocar els nuvols, sentir-se infinitament petit i comprovar la majestuositat d'altres muntanyes amb 3000 metres mes . Despres , la vall es va tornar desertica, molt ventosa, pitjor que la tramuntana menorquina.

Vaig comencar l’expedicio amb el Mario, un austriac que tambe va fer el curs de meditacio i la Florence, l’amiga francesa de nova zelanda. Pero pel cami hem anat fent nous amics, una altra Marta catalana, acompanyada del Jan de Praga, la Sigrid de Belgica, Grups organitzats de francesos, anglesos i en especial un grup d’alemanys, amb qui vam compartir un parell de cerveses everest que em van pujar molt rapid al cap...i fins i tot vaig acabar cantant els beatles amb ells. Hi ha trekkers per tots els gustos, i de totes les edats. Tambe ens va acompanyar el Top Lal el meu “porteador”, com a minim ell nomes portava la meva motxila, perque d'altres arriben a carregar 50 kg, mes que les mules i els yaks!. El mal d’alcada va perseguir-nos en malsons pero no ens va afectar gaire, Vam anar a una xerrada de prevencio el dia que feiem l’aclimatacio i una mica mes i decidim baixar. Aixo de que puguis morir-te no fa gracia. Pero res, nomes algun mal de cap que es va passar descansant a temps. Ha estat un repte fisic important, i ara se m’encomana la falera de la flo i la sigrid per seguir passejant muntanyetes, potser les acompanyo a un nou trek d’una setmana, pero estic encara mig convalescent, perque ahir vam tenir la brillant idea d’agafar una bici...Aix. Al final em cansa la cantarella dels nens que repetixen les mateixes frases com un mantra cada cop que ens veuen, one sweet, chocolate, school pen, money...No es cansen mai! I no se que inventar-me ja. Ahir vaig jugar a badminton amb una nena al mig del carrer, super patosa, jo esclar...I sopar de comiat amb els que marxen cap a Katmandu, vaig abandonar el meu vegetarianisme dels darrers dos mesos i vaig disfrutar com mai d’un bistec que semblava mes aviat un filet, ohhh ho necessitava.

Tinc molts textos pseudopoetics per compartir pero ara em fa mandra atabalar-vos. Massa coses no? Ufff Nepal esta sent molt intens fisica i mentalment, molts reptes molt dificils i molt bonics.

Gallery: Trekings per Nepal

tamarquina — Fri, 18 Apr 2008 16:50:00 GMT

Ja en tinc 31!

tamarquina — Fri, 14 Mar 2008 16:44:00 GMT

El dia ha comensat molt gris i tristoi, continuo encostipada i amb un pel de mal d'esquena, tambe em sento soleta, pero gracies pels mails de suport i felic aniversari. He sortit a passejar quan les botiguetes de Thamel comencaven a obrir, m'encanten els colors i les cares de la gent, pero no puc badar gens perque sino ensopego amb els clots i les irregularitats que omplen els carrerons. Tampoc puc somriure gaire ni contestar al namaste o al how are you perque si no no me'ls trec de sobre. M'agobia una mica aixo, i fins i tot tinc por a vegades, ja veieu em sento tonta reconeixentho pero es el que ara mateix sento. Estic mig malalta, sola i no trobo les coses gens facils. Pero aixo tambe havia d'arribar, llastima que sigui el dia del meu cumple. Total he decidit que posposo la celebracio fins que em trobi amb la Florence, com a minim!

Gracies a tots els que us heu recordat de mi...us estimo!

D'aqui una hora comeca la meditacio, vaig a avisar un taxi perque no puc ni carregar la meva motxila. 10 dies de silenci (si m'accepten esclar) Parlem

BKK

tamarquina — Wed, 12 Mar 2008 02:04:00 GMT

Em queden poc mes de 8 horetes en aquesta ciutat, encara he d'empaquetar i dormir una mica...Estic un pel nerviosa. En fi, Al final no he fet el curs de massatge, vaig preferir anar a una illeta, Koh chang recomenada per la Montse i el Manolo (que fort trobar-me a tres menorquins just al mateix hotel, el mon es tan petitet a vegades...) I m'ha encantat. La pena que he enganxat una calipandria de por, despres de sobreviure a l'aventura motera, vaig haver de conduir dues horetes sota la pluja, i una ja te una edat! I ara el meu nas no para de rajar i em preocupa que no m'acceptin al curs de meditacio per destorbar el silenci i la immobilitat, perque estornudo moltissimes vegades...nomes tinc dos dies per recuperar-me. A Bangkok he fet bondat, tot i la febre consumista, aixo que comparteixo habitacio amb una sueca-bereber, i ja sabeu que les sueques no paren de sortir de farra i emborratxar-se, jo pobreta de mi no en tenia ni idea. I he decidit que de gran o l'abans possible vull ser SUECA, no per les borratxeres, per les meravelloses condicions que tenen aquests 8 milions de privilegiats: estudis gratuits, subvencions a punta pala, baixa de maternitat d'un anyet per exemple. La Janila, viu com una reina a Xina amb 800 euros al mes del govern...Ja podriem copiar aquest estat del benestar, no? Be ara divago massa, la febre (no mum, no et preocupis que no tinc febre, malaria descartada) la tos, el cansament. Bona nit, aixo si primer endrapare l'ultim pad thai de carrer. Proxima estacio, Kathmandu

Gallery: illa pacifica

tamarquina — Tue, 11 Mar 2008 16:16:00 GMT

Tonga

tamarquina — Wed, 27 Feb 2008 08:05:00 GMT

L'illa paradisiaca esta una mica gris i fangosa per les pluges,una mica destrossada per les revoltes de fa dos anys i amb anims de canvis revolucionaris contra la monarquia corrupte, la coronacio del nou rei es al juliol. Pero el taranna dels habitants es calmat, sembla mentida quan els veus tan grandots i ferotges a les seves dances, pero son molt melosos i en general amb cara de bonatxons. Es el paradis pels recolectors de petxines com jo, n'hi ha de mides insospitades, aix... m'ataca la mala consciencia, intento no agafar-ne gaires. Hem gaudit fins ara d'un sopar tradicional amb danses a una cova, molt bonic, hem fet un tour per l'illa amb un angles molt particular, en Toni, em conegut una parella d'escocesos que estan viatjant per tot el mon despres de la seva boda a Fidji, soparem amb una parella mixta un tongania i una kiwi, que shan instalat aqui, hem parlat amb els revolucionaris... Tot plegat forca intens, i ara marxem a una altra illeta, dues hores i pico de ferry. L'horari i la calma dels illencs es mil vegades superiro a Menorca...increible. Tot es relatiu, mai se sap res de res, en fi quan tens nomes una setmana pot desesperar pero a mi no em molesta gaire. Seguire explicant....Abracades

Auckland

tamarquina — Thu, 21 Feb 2008 20:55:00 GMT

Em miro Auckland amb uns altres ulls, Situada en un backpakers molt mes casola dalt d'un turo, camino fins el port a correcuita per trobar-me amb l'Aina i la Judit, sopem en un mexica i compartim sensacions, el comiat ja es a l'ambient. Avui m'he fet un fart de caminar, pels carrers que escombrava un vent suau pero constant i que oferia un grapat de bosses de plastic voladores i poetiques, he visitat el parc, el museu, el port...on hi havia l'Ethel, un veler pirata en venda que m'ha transportat directament a un univers parallel, el que estic descobrint amb una novella sobre el capita Cook i Georges Colleridge, m'apassiona! Destrossada per una regla superabundant, me n'he anat al cine, una supermodernitat en la linia de l'Sky Tower, he vist Juno, i m'ha agradat molt, sobretot la banda sonora, amb els meus estimats Belle & Sebastian. Aix, llastima que ara tinc unes alemanyes molt sorolloses al menjador i no em puc concentrar ni en l'escriptura ni en la lectura dels intrepids exploradors...Dema ja vaig a Tonga, un paradis perdut que ja puc situar al meu mapa mundi.

quotidianeitats...

tamarquina — Mon, 4 Feb 2008 13:11:00 GMT

Una setmana a Wellington dona per molt: Dos picnics al vespre amb concerts, assaborir cuina de malaysia, japo o italia, barbacoes al mes pur estil kiwi, passejades per museus, pel santuari d'ocells, per les platges, Vidilla nocturna a Cuba street, i performances al carrer de tota mena.Evito les compres, tot i que aquesta ciutat te molt d'estil bohemi, amb joves dissenyadors etc. Fins i tot he tasta el rugby. Impressionant, l'ambient carnavalesc dels sevens, vaig allucinar bastant he de dir.He conduit un descapotable i he fet de jardinera, la setmana que ve toca pintar per compensar la meva estada a casa el Nathan. Una vida quotidiana pero diferent. M'encanta!

Wellington again

tamarquina — Sun, 27 Jan 2008 11:18:00 GMT

Torno a Wellington amb el Ferry, un bonic dia que m'ha deixat les marques del sol a la cara, com una guiri total. Comparteixo l'estona amb el toni,un kiwi de cinquanta i tants, superaficionat als balls de salo, que m'explica els detalls de la competicio, m'acaba convidant a la seva festa de comiat perque es muda cap a l'illa sud (invitacio que declino perque ja m'esperen). Se li nota que te el cor trencat tot i que s'esforca en dir que ja s'ha recuperat. Una conversa interessant sota el sol aclaparador i el vent de coberta. Ja soc a Wellington, el primer que faig es anar als jardins botanics, son les 6 i la gent ja omple la gespa preparant-se per fer els seus sopars picnics, amb concert de fons. Quina gran idea, ja ho podriem copiar! Em ve a buscar el meu guia turistic particular, el Nathan. Tinc casa gratis i nous amics per coneixer (si es q a vegades penso q no mho mereixo!)

un altre cafe de mar

tamarquina — Sun, 20 Jan 2008 15:12:00 GMT

Una illa apareix de sobte,

un peix es torna de vidre,

un llibre perd les fulles,

el cafe es refreda,

la son s'enfonsa,

els meus dits cremen

mentre el cap es sota l'aigua.

Tot es verd maragda menys les veles blanques

i un petit far de conte inacabat.

El pintor ha esborrat les gavines pero encara les sento,

I el vent...el vent te ganes de caricies.

L'aigua avanca per omplir-me els ulls

les muntanyes romanen imperterrites per calmar-me l'esperit.

Hi ha una porta amb un cartell emmarcant l'horitzo:

Avui l'illa fantasma tampoc admet sirenes indecises

Christchurch

tamarquina — Sun, 13 Jan 2008 13:07:00 GMT

Increible pero cert ja porto 6 dies a la mateixa ciutat i no me n'he cansat. Christchurch te mes vidilla cultural de la que em pensava i he pogut passejar-me per tres museus, per dos jardins botanics, per el market i la cathedral square.Tambe he trobat una novella en espanyol que mhe polit en dos dies i que recomano "Sputnik, mi amor" del Murakami i en fi i per fi he anat al cine uahhh "Into the wild" preciosa i adient, pero no patiu que no tinc aquest esperit tant, tant aventurer. He conegut una encantadora francesa la Florence i la seva companya de casa la Yoona, una kiwi-koreana, que mhan acollit, tinc una habitacio i tot, i que em fan de cicerones per la seva ciutat, un luxe total. A mes potser s'apunten a la meva escapada a Tonga (entre Samoa i Fidji) a finals de febrer...ja tinc el bitllet! La petita yoona, 23a, esta fent un doctorat sobre la influencia francesa a les illes del pacific i mhe entusiasmat amb el tema. M'encantaria aprendre alguna artesania dels maoris pero encara no he trobat cap curs intensiu que em vagi be, i lo de navegar tambe esta un pel complicat pero ho seguire buscant. Aquest mati tambe he probat una cosa nova el Vikra ioga, deu meu, gairebe em desmaio. Es fa en una habitacio en plan sauna i les postures son bastant dures pero he resistit com he pogut fins el final. Si mes no he fet una suada molt saludable, no se si els meus genolls en patiran les consequencies a posteriori. Mhauria de comencar a moure cap al nord pero em fa mandreta. Continuara...

Petons a tothom i mil gracies pels comentaris i els anims. es necessiten...

Comiat

tamarquina — Mon, 7 Jan 2008 18:51:00 GMT

El temps passa volant... 3 mesets i...ara em quedo soleta a veure com va. I com no, l'ultim dia sempre han de passar coses per estressar-nos dvd's de fotos que no funcionen, tendes que tanquen, regalets, histeria i plorera...tot corrent per no perdre el costum i cansarnos una mica mes. No es estrany oi? L'Stella marxa a les 6 del mati, no se si podrem dormir gaire. Ha estat molt bonic compartir aquests paisatges, arreclar el mon i deseperar-nos amb l'amor ideal el desamor frequent, recuperar l'adolescencia compartida i les fluixeres habituals plenes de rialles amb els temes tecnologics. Ens farem jardineres o artesanes... qui sap!

el salt

tamarquina — Tue, 1 Jan 2008 11:47:00 GMT

"embrace the fear" es el lema de la companyia. 5 persones, aspirants a skydivers amb somriures a mitges amb 5 monitors enganxats a l'esquena ens embotim en una petita avioneta que puja i puja vorejant pics blancs, els monitors ens estrenyen els arenessos s'encen la llumeta de posar-se cascos i ulleres... ufff s'obre la porta. Fa fred, fa sol tinc la pell de gallina, soc la segona en saltar m'intento posar en la posicio de platan i tranquilitzar-me Fem una tombarella enrera, els primers dos segons son mortals, la panxa apunt d'explotar com a la millor muntanya russa, despres l'aire acapara tota la meva atencio, em costa respirar, sembla que estigui lluitant per sortir d'una centrifugadora. intento tranquilitzarme (total son 45 sec no puc morir em dic...)Obro els ulls tant com puc, els paisatge es simplement espectacular, muntanyotes, el llac d'un blau increible, el cel clar alguns nuvolets i verd molt verd...El jason em diu no se que de great job... i jo penso que no se si prefereixo que aixo acabi prest...S'obra el parapent, canvia la perspectiva i comenca la tranquilitat, estic un pel incomoda perque la corda m'apreta un munt el coll pero es genial la sensacio de conduir aquest trasto. Baixem fem espirals rapides i l'aterratge es suau, tot ho fa el monitor ni tan sols he de posar els genolls a terra. Ja esta. He saltat desde 4000 metres (em pensava que seria una sensacio inclus mes forta...soc una eterna insatisfeta?) El JAson em fa dos petons, ha estat a Bcn fa poc i coneix el codi spanish...Em quedo a la pista mirant la cara de flipats dels que arriben. Un altre petit somni acomplert per guardar a la motxila.Un comiat pel 2007

el 25 plou plou plou

tamarquina — Tue, 25 Dec 2007 19:46:00 GMT

Dia de Nadal a Franz Josef Glacier...el lleva gris, plujos amb dues horetes de treva suficients per fer una petita passejada fins a un gorg d'aigues platejades. Tot es verd i ocre, fa olor a terra. Quan tornem s'ha organitzat una barbacoa a l'alberg, be al vell mig del carrer taules i menjar gratis per tots els hostes...Molt bon rotllo i adivineu que bevem sangria! A mig dinar apreta a ploure de valent i ens refugiem on podem. Hem acabat veient el senyor dels anells per fer una mica de patria. Bon ambient rodejades d'alemanys, koreanes, californianes i un indi, nhi ha per tots els gustos. Dema si no diluvia atacarem el gel... que estara ben net i resplandent espero!

nadal

tamarquina — Mon, 24 Dec 2007 12:31:00 GMT