Ahir vaig arribar del Chalten, un poble de 700 habitants que dóna accés a la cara nord del Parc Nacional Los Glaciares, aïllat de tot i en ple contacte amb la natura. Qui hi viu sent una passió molt intensa per la muntanya i l'escalada; i quan el clima no acompanya només et queda fer cerveses al bar, mirar una pel·lícula o llegir un bon llibre.
Han estat tres dies fantàstics, amb una mica de tot: sol, vent i pluja, excursions de més de vuit hores on he pogut posar a prova la meva resistència física caminant per bosc, pedreres i gel; i també he tingut la ocasió de menjar bé, provar diverses cerveses artesanals i conèixer bona gent.
Des de El Calafate vaig poder caminar durant unes hores pel glaciar Perito Moreno, l'atracció principal d'aquesta ciutat.
I avui he estat a Torres del Paine, a Chile. Encara més paisatges impressionants. I molta fauna: àguiles, còndors, guanacos, guineus, ñantús, i més.
Demà cap al nord, a Iguazú, on m'han dit que estan a 37 graus... un canvi radical.
El millor...
Les persones, la muntanya i el silenci. Caminar durant un munt d'hores i que et passin volant només té una explicació: èxtasi total, provocat per una natura espectacular, persones copadas y con buena onda i el silenci que et permet escoltar-te a tu mateix.
El pitjor...
Vent i pluja. I què?! Al Chlatén hi mana el vent i dels tres dies que hi vaig ser només va fer bon temps el dia de l'excursió (SORT!!!). El tercer i últim dia no vaig poder sortir a caminar perquè a fora estava diluviant i el vent feia respecte. Però el que semblava que seria una llarga espera de deu hores va resultar ser una fantàstica oportunitat per disfrutar del caliu de la caseta de fusta on m'allotjava i conèixer a l'Asun, una noia de Saragossa que quan reia em recordava a la meva mare i amb qui probablement passaré el cap d'any a San Pedro d'Atacama, Chile. Més que mai... Al mal temps bona cara!!!
L'anècdota...
Un regal del cel. Feia dies que preguntava per les estrelles. Al Chaltén les vaig poder veure.
Vaig sortir de nit i vaig obrir la porta de l'alberg amb la vista alçada, mirant al cel i com si sabés el que estava a punt de passar: va aparèixer una bola de foc i es va passejar per davant dels meus ulls amb la seva cua d'espurnes enceses durant uns bons instants. Vaig tenir temps a fer varies hipòtesis, focs artificials? algun reflex? Estava perplexa.
Fins que no vaig acabar de contemplar tot el procés de desaparició no vaig entendre que era un estel fugaç, gran, molt gran, com no n'he vist mai cap. I cada dia tinc algun regal.
