RutaPachamama

Siem Reap amb escapada a Battambang

irene_escude — Tue, 12 Jan 2016 13:24:00 GMT

Un no pot evitar comparar dues ciutats com Phnom Penh i Siem Reap, són com el dia i la nit.

El més evident es la diferència de poder adquisitiu, palpable en tots els detalls de la ciutat de Siem Reap, on els temples d'Angkor atrauen allaus de turistes i es nota que hi entra molta pasta. I quan dic molta, és molta.

El turisme (o la pasta) també fa que la ciutat sigui més neta, sense deixar d'estar bruta i mentre a la capital sóc la 'Madame', a la ciutat dels temples sóc una 'Ladie'.

Naturalment també tenen moltes semblances, coses intrínsiques de la naturalesa cambotjana: conducció aparentment temerària, tendència a tirar al terra tot el que et sobra de les mans (aquí i ara, no importa quan i on siguis), conductors de tuk-tuk extremadament pesats i venedors insistents que no et deixen respirar si t'acostes per mirar alguna cosa. Això sí, sempre amb un somriure a la cara... bé, a Siem Reap, cansats ja de tants turistes, si t'allunyes sense deixar anar un dòlar se'ls transforma literalment la cara, i endimoniats et comencen a maleïr en el seu idioma. O almenys ho sembla.

I això em porta al següent tema: Cambotja NO és barat. Ok, no és com viatjar per un país europeu, però del sud-est asiàtic és el país que amb diferència surt més car. Una opinió que he contrastat amb altres viatgers.

No és que estigui negativa, però la ciutat i el seu excés de turisme em van atabalar i imagino que el fet de que escrigui això en una illa diminuta, sense wi-fi, amb hores limitades d'electricitat i amb el zum-zum de les onades de fons també contribueix a aquesta visió catastròfica de la ciutat.

Per això vaig pensar que seria una bona idea fer una escapada rural i descansar dels temples i la massificació. Vaig pujar a un vaixell direcció a Battambang i hi vaig arribar al cap de 6 hores llargues.

És una ciutat ni urbana ni rural, alegre i animada, amb un tren de bambú i un mercat nocturn que em va recordar a les fires de festa major, però aquelles de fa 20 anys.

El trajecte va ser entretingut, a estones, molt pintoresc i atravessant pobles flotants que es desplacen al compàs del riu. Igual que a Ban Lung, tots els nens alçaven la mà al veure'ns i la saccejaven amb força cridant 'jelou!!! jelou!!!'. Com si enlloc d'ells fóssim nosaltres l'atracció turística.

A Battambang hi vaig estar 24 hores escasses, però el timing va ser ideal per veure la posta de sol des del tren de bambú (una plataforma desmontable amb 4 rodes i que deu agafar una velocitat màxima de 20 km/h), descansar, despertar-me per la calor a mitja nit i flipar amb una lluna fina, tombada, en forma de U i de color taronja rogenc, de la qual hi penjava una estrella intensa. Em fa por pensar-hi massa per si s'esborra el record. Adormida, anava obrint els ulls cada deu minuts per veure l'evolució a través dels vidres bruts d'una finestra que queia a trossos. El contrast de belleses era brutal. I així, mig desperta mig adormida, vaig veure sortir el sol per on havia aparegut la lluna.

Temples d'Angkor

Angkor és la representació terrenal del món Meru, l'Olimp de la fe hindú i la casa dels antics Déus. La fusió perfecta d'imaginació creativa i devoció espiritual, amb una bellesa extravagant. És una de les creacions més importants del món antic, equiparable només a un grapat de llocs de la Terra, com el Machu Picchu o les piràmides d'Egipte.

La visita de tres dies és només un aperitiu, però jo amb dos ja en vaig tenir prou. Enlloc de visitar el major nombre possible de temples, vaig optar per repetir els més importants en diferents hores del dia. La llum juga un paper important en els detalls d'aquestes obres arquitectòniques.

Vaig començar veient la posta de sol des d'Angkor Wat, el temple més ben conservat d'Angkor. És, literalment, el cel a la Terra i es considera l'edifici religiós més gran del món.

Ta Prohm és un altre dels imprescindibles. Abraçat per les arrels dels abres, és un dels temples que millor manté l'estat en que es va trobar. És una mostra patent de la fertilitat de la terra i la força de la selva.

I el Bayón, un altre que és únic, amb una col•lecció de 54 torres decorades amb 216 rostres enormes, amb un somriure fred i controlant l'imperi d'Angkor Thom en totes les direccions.

El millor...

La sensació que et recórre el cos la primera vegada que veus el temple d'Angkor Wat, amb la llum de la caiguda del sol, és simplement esborronant. No sabria com descriure-ho però suposo, crec, es podria dir, que vaig tenir un orgasme visual.

El pitjor...

Arribar a Siem Reap per una carretera secundària va ser etern i dolorós.

No vaig pas pagar més, però teòricament era un mini-bus de categoria VIP. No sé amb quin criteri, doncs amb prou feines tenia espai per les cames i la suspensió destacava per la seva ineficiència.

Durant més de vuit hores no vaig poder fer gaire més que intentar dormir, qualsevol altre cosa m'hagués marejat. Crec que no he sentit mai tants sotracs sota el cul i vaig ser més conscient que mai de que ja no tinc 20 anys...

L'anècdota...

Per distreure'm durant el tortuós viatge vaig estar pensant en la conducció aparentment caòtica d'aquest país i vaig arribar a la següent 'Llei de la conducció', una teoria que vaig poder contrastar i confirmar durant els dies següents.

Es basa en tres premises bàsiques, cada una de les quals preval sobre l'anterior, anàlogament a la Llei de la robòtica d'Isaac Asimov:

- Si sóc més gran tinc preferència.

- Si tinc més cullons que tu, passo jo.

- No posaràs en perill la vida d'una persona.

De manera que es dónen situacions com les següents:

- En una cruïlla de 4 camins, com és habitual sense semàfor, una moto amb cullons sempre passarà abans que un autobús.

- Un peató es pot aventurar a creuar un carrer amb tràfic dens sense patir per la seva integritat, amb un parell de cullons, això sí.

- He arribat a veure una dona embarassada creuar un carrer sense ni parar-se a mirar. Jo portava 5 minuts esperant el moment...

Photos: Cambotja - Temples d'Angkor

irene_escude — Mon, 11 Jan 2016 22:37:00 GMT

Photos: Cambotja - Ban Lung

irene_escude — Tue, 5 Jan 2016 07:15:00 GMT

Terra roja de poblats indígenes

irene_escude — Tue, 5 Jan 2016 07:10:00 GMT

Ban Lung em va captivar des del primer moment. És coneguda popularment com dey krahorm ('terra roja') pel color del seu sòl, que al final del dia et deixa la pell tenyida.

El seu atractiu principal és el Boeng Yeak Lom, un llac volcànic de color esmaragda situat enmig dels verds infinits de la selva. Hi ha qui diu que el llac es va formar fa 700.000 anys per l'impacte d'un meteorit, d'aquí el seu contorn perfectament circular.

Al mercat de dia hi venen fruites i verdures, al de nit serps a la brasa i bitxos varis que no vaig ser capaç d'identificar. Per la zona també hi ha tres cascades que val la pena visitar però que no et deixen sense respiració. Els pocs turistes que arriben fins aquí ho fan per iniciar sortides de dos o tres dies pels voltants de la província de Ratanakiri i fer bivac a la selva. A mi l'aventura de dormir en una hamaca no em va motivar i els sorolls que un pot escoltar a la selva ja els sentia des de la meva acollidora cabanya, a la vessant de la muntanya, enmig de vegetació densa.

Jo vaig optar per passar el cap d'any a la minúscula ciutat (més petita que Santpedor) i intentar comprendre com aquestes persones sobreviuen en unes condicions tan extremes; tan naturals com econòmiques i culturals.

En total m'hi vaig quedar 3 dies, un més del que tenia previst. El primer em vaig assentar, el segon vaig liquidar les visites obligatòries i el tercer em vaig dedicar a contemplar i a descansar per fer passar la mini rassaca i la insolació del dia anterior. M'hi van ajudar un batut de coco que voldria no haver acabat mai i una sopa de carbassa autòctona que em va recordar que estar viu és deliciós.

El millor...

Podria dir que l'allotjament va ser el millor luxe de Ban Lung però en realitat el millor va ser com vaig anar deixant aquest 2015 enrera i totes les sensacions contrastades que vaig anar tenint en menys de 24 hores.

A les 9 del vespre no tenia pla i sospitava que estaria dormint abans de mitja nit. M'havia proposat aprofitar i gaudir la meva soledat: càmara, llibreta i cervesa a la mà per brindar amb i per mi.

Vaig acabar coincidint amb un altre viatger solitari, un italià que ha recorregut mig món sense parlar anglès i que regalava 'pennes' a les escoles dels pobles que anava visitant (haha).

Acompanyada, vaig poder sortir a explorar la ciutat de nit i vam cel•lebrar el cap d'any més auster que he tingut mai, impecable, i no ens va faltar de res: cerveses, bona companyia, l'alarma del mòbil que ens va fer de campanades i coets barats i tímids que amb prou feines s'aixecaven un metre del terra.

Havent encetat l'any i de camí cap a casa, l'única colla del poble que estava festejant a l'estil occidental ens va convidar a que allarguéssim la nit al porxo de casa seva.

I així, deixant que les coses simplement passin, vaig acomiadar un any dur i productiu.

El pitjor...

Vaig negociar el trajecte a les cascades i al llac amb un guia independent, un noi jove que em vaig creuar casualment per segon cop. Em va dur fins a casa seva per intercanviar el remok per una moto, vaig conèixer la seva família i vaig fer plorar el seu nebot d'un any i poc amb la meva mera presència. La criatura no havia vist mai una cosa tan estranya com jo.

Durant el dia em va explicar algunes coses de la seva cultura i estil de vida. I em va entristir saber que per a poder-se casar, ell que és de família pobre, hauria de pagar de 3 a 4 mil dòlars a la família de la futura esposa i que només podria estar amb una dona un cop pagada aquesta suma desorbitada i inassolible. Per a families riques de 10 a 12 mil dòlars.

Dit d'una altra manera, ell està predestinat a no conèixer el cos d'una dona, ni per sexe ni per amor. Potser és per això que l'index de prostitució infantil és tan elevat a Cambotja.

L'anècdota...

No recordo l'última vegada que vaig passar tanta vergonya. Si hi ha una cosa que porto malament, és que em cridin l'atenció.

Estava passejant reseguint el perímetre del llac. Amb pantalons però sense semarreta, amb el meu banyador fluorescent. D'entre la gent que venia de cara, veig que l'únic europeu ve directe cap a mi per dir-me: 'disculpa, el llac és un lloc sagrat pels cambotjans i degut a la seva cultura no està ben vist que vesteixis així fora de les zones de bany'. Tierra trágame. Vaig tardar zero coma a tapar-me i disculpar-me. 'Vius aquí?' Va ser la pregunta del meu contraatac. I després del 'sí, fa un any i mig que treballo en una ONG' ens vam allunyar en direccions oposades. I jo amb la sensació desagradable d'haver pecat per descuit i no per ignorància.

Doncs bé, el destí va voler que ens topéssim de nou a les dues de la matinada, de festa i al porxo dels nostres amfitrions cambotjans.

I així vaig començar l'any, tenint l'oportunitat de demanar perdó (de nou) i recuperant la dignitat. Pel que es veu vaig deixar una impressió millor de la que jo pensava: 'Tots els occidentals són tan amables i considerats?' Li va demanar el seu superior en el llac. 'No, malauradament no tots són tan agradables'. :)

Photos: Cambotja - Kratie

irene_escude — Thu, 31 Dec 2015 08:33:00 GMT

Una ciutat del Mekong

Photos: Cambotja - Phnom Penh

irene_escude — Wed, 30 Dec 2015 23:59:00 GMT

Primeres impressions

De Phnom Penh a Ban Lung via Kratie

irene_escude — Wed, 30 Dec 2015 14:47:00 GMT

El vol cap a Pekín va sortir segons el previst i al primer avió només m'hi vaig deixar una ampolla d'aigua.

Vaig trepitjar Phnom Penh al cap de 4 vols i moltes hores, però l'arribada va ser triomfal, o així la vaig experimentar. La ciutat de nit i des del cel és bonica i el trajecte amb remok fins al hostel em va ajudar a fer-me una idea dels sorolls de la ciutat, les seves olors i el seu estil. La temperatura i el grau d'humitat són ideals: no atonta però col•loca un xic, el punt just per tenir la ment alliberada.

A la capital només m'hi he estat un dia. Suficient si t'interessa més captar l'escència de la ciutat que les típiques visites turístiques. He tingut temps per caminar molt, observar la immensitat del Mekong, menjar bé, provar diverses cerveses del país, xerrar amb autòctons, trencar el color i gastar-me massa quartus en una boutique. I per descobrir que a Phnom Penh també hi ha Spätis!

A Kratie no hi ha massa per veure, tret dels dofins d'aigua dolça que no m'han cridat l'atenció i una gran extensió d'arena enmig del Mekong, una illa tranquil•la que no he visitat per qüestió de temps.

M'he entretingut en el mercat del poble; un recinte quadrat i obert, amb olors intenses i desagradables, sense espai per desplaçar-se i amb tot tipus de productes vius i morts. Hi he comprat un manat de mini bananes per mig dòlar (unes 15) i m'he sentit a moments incòmode per cridar inevitablement massa l'atenció. No he gosat fotografiar l'interior del mercat... si sense càmera ja em miraven, no sé què hagués passat si trec l'intimidador objectiu 18/200.

De camí a Bang Lung, una parada tècnica de 20 minuts escassos per dinar a una estació de servei. Aquest bus és més autèntic que el primer: sóc la única amb pell blanca i les olors s'acosten a les del mercat de Kratie. El primer quart d'hora he tingut l'honor d'ocupar el lloc al costat del conductor, asseguda a un mini tamboret de plàstic situat al passadís. La sensació ha estat única: cap línia a la carretera, ni contínua ni discontínua; dos, tres i fins a quatre carrils imaginaris. Toc de botzina aquí i toc allà, o bé per a que t'apartis o bé per avisar que t'adelanto. És igual si ets una moto un cotxe o furgoneta. Cada codi amb el seu ritme.

Ara recol•loco el paquet que tinc al costat del canvi de marxes i ara agafo el mòbil; i toc-toc, aparta't que vinc. Tota una coreografia. Ho hauria d'haver gravat... però estava massa pendent de la carretera.

Després, curiosament m'ha tornat a tocar el seient num. 18; igual que ahir en el bus de Phnom Penh a Kratie.

De l'idioma no puc explicar gaire... Aw kohn pronunciat 'Hau kun', és la única paraula que de moment he pogut apendre, però la més important: significa gràcies :)

El millor...

Ho havia sentit a dir de tothom i és que és cert. El somriure de les persones és autèntic i la seva amabilitat i respecte són extrems. M'agrada especialment la manera en que prènen i entreguen: sempre amb les dues mans.

Massatge Balinès d'una hora llarga, per activar el sistema limfàtic i millorar la flexibilitat muscular. De cap a peus, literalment. A les fotos, abans i després del massatge, respectivament :)

El pitjor...

Els video-karaoke dels autobusos són una autèntica tortura. Visca la meva biblioteca d'iTunes.

I la paranòia dels mosquits la porto millor però encara no ha desaparegut del tot. No n'hi ha tants, o... potser les meves dosis de repelent són exagerades? Intento seguir la recomanació de no abusar i aplicar cada 6-8 hores... Ho juro!

L'anècdota...

A l'aeroport d'Amsterdam va passar una cosa curiosa. Una d'aquelles històries que et fan recordar que quan comences un viatge, el botó de la sincronicitat es posa automàticament en mode 'on'. I és tan màgic com real a la vegada.

Sortint de l'avió vaig anar directe a buscar una beguda. A la nevera on vaig anar a parar hi havia una noia que quan es va girar per dir-me 'oh sorry!' em vaig quedar de pedra. Era l'amiga d'un amic danès i la vaig reconèixer perquè just una setmana abans havia estat mirant les seves fotos de Facebook. No li vaig dir res perquè no sé com hauria reaccionat si li hagués dit: tu no saps qui sóc però jo sí sé qui ets tu... Ella de Dinamarca, jo de Barcelona i ens trobem de cara a Amsterdam... el món és realment petit.

Vaig tenir un somni...

irene_escude — Sat, 26 Dec 2015 10:27:00 GMT

Vaig tenir un somni abans d'ahir. Em vaig despertar angoixada perquè havia oblidat la motxilla a l'avió amb el que vaig arribar a Amsterdam. Tampoc trobava les sabates. I l'aeroport d'Amsterdam era pitjor que un laberint. Arribava tard i em vaig despertar sense saber si perdia l'avió cap a Pekín o no.

Avui a les notícies han dit que s'han anul·lat 300 vols a Pekin. El meu surt demà.

Encara no tinc la sensació de viatge, i només falten 12 hores. No he planificat res, he llegit poc i percebo la por de la incertesa. Ho he volgut així.

Començo aquest post sense saber si n'escriuré més. Potser no em ve de gust perquè m'ho vull quedar tot per mi, potser em quedo 5 dies atrapada a Amsterdam. Per si de cas el començo, segur que quan estigui lluny de casa em ve de gust comunicar-me :)

Que andes bien

irene_escude — Mon, 4 Jan 2010 12:37:00 GMT

Havia de conèixer Tucuman, la ciutat on es va declarar la independència argentina el 9 de juliol de 1816.
De tornada cap a Buenos Aires hi faig escala, em sembla un lloc prou significatiu per tancar el viatge. Només han estat unes hores, però potser tenir consciència de que són les últimes fa que les visqui ben intensament. I com que ja no espero res, passa de tot, i tot em sorpèn. Com el si fos el primer dia.

He entrat a una confiteria del centre per fer un cafè. La dona gran que seia a la taula del costat m'ha saludat amb una rialla plena de bondat i s'ha interessat per mi i el meu viatge. Quan ha marxat s'ha acomiadat ben sincerament amb un que andes bien.

He tingut moltes trobades d'aquest tipus i aquests petits moments d'intercanvi sempre acaben amb un "suerte" o "que andes bien". Acomiadar-se així d'un desconegut és fantàstic.

He tocat el cel amb les empanades de pollastre de la Peña el Cardón, i mentre ho feia el senyor encarregat, un apassionat del seu país amb arrels andaluses, m'ha transportat al nacionalisme argentí amb les seves històries.

Aquests dies m'he passejat pels carrers d'Humauaca, he caminat durant hores per paisatges silenciosos, però que quan les argiles canviaven de color segons la llum del sol, semblava que fóssin plens de vida.
A Tilcara hi han nascut vincles d'amistat, hi he "après" a ballar la chacarera, he conegut grups de música nacionals, he mastegat fulles de coca per contrarrestar el mal d'altura i he atravessat la Quebrada d'Humauaca damunt d'un cavall.

Ja torno, i m'emporto moltes coses cap a casa, d'altres les deixo per quan torni. Ens trobem al Vermell, a la Tanca, al Vèrtex, a casa.

El millor...

Família efímera. Casa Colores, on em vaig allotjar, era el més similar a una comuna hippie. Un cap d'any entre família efímera, on tots tenen cura de tots i es respira una mena de compromís humà establert sense normes. Amb poques hores es podia sentir el caliu de quan un és a casa. I aquest ambient es respirava més enllà de les parets, com si tot el poble de Tilcara fos una gran família.

Pan de tortilla. A la brasa i amb forma de base de pizza, el feien al carrer i al moment, allí a la cantonada del carrer principal per només 2 pesos. Exquisit.

El pitjor...

Mal d'altures. El cos necessita uns dies per adaptar-se a l'altura i les temperatures contrastades de Tilcara. De vegades costa respirar, ara fa molta calor, ara fa molt fred. Però el cos, és sabi i s'adapta.

L'anècdota...

Una cosa porta l'altra. Estava berenant en un local acollidor de Tilcara i del no res va aparèixer l'Emiliano. Ens haviem conegut a Salta i va ser una sorpresa perquè ell havia d'anar a San Pedro de Atacama, amb l'Asun.
L'eufòria de la casualitat i l'alegria de retrobar cares conegudes enceta una tarda de cerveses i converses i això ens porta a conèixer tres argentins més: la Cecilia, el Martín i la Beatriz.
I sorgeix entre els cinc una empatia difícil de descriure, hi ha connexió. I els dies que ens queden a Tilcara els passem compartint moments ben especials.

Photos: Argentina - Tilcara i Tucuman

irene_escude — Sun, 3 Jan 2010 12:39:00 GMT

El temps s'atura a Tilcara

irene_escude — Thu, 31 Dec 2009 08:18:00 GMT

Tilcara és un poble de la Quebrada de Humauaca, on natius amb arrels indígenes, bolivians, hippies i bohèmis s'hi barregen en els seus carrers sense asfaltar.

A gairebé 3.000 metres d'alçada i envoltada per muntanyes de colors desèrtics, sento que la falta d'oxigen fa que tot sigui més lent i és el lloc ideal per deixar que el temps s'aturi, i contemplar.

Amors, els millors desitjos pel 2010!!!

"Soltá y sé feliz.
No hay nada más lindo que invertir tu vida en metas y sueños.
No mires hacia atrás, no te detengas, no pierdas tiempo.

Soltá el dolor, las emociones tóxicas.
Después perdonate y perdoná, y una vez lo hagas, recordá que, para el que cree, todo es posible."

Salta la linda

irene_escude — Wed, 30 Dec 2009 11:05:00 GMT

Salta és una ciutat situada a 1200 metres d'altura, amb un clima fantàstic. També és provincia de plantacions de tabac i vinyes, d'arrels indígenes i rastres colonials. Han estat dies de desert, de bodegues de vi, de rafting i cannopy, de contacte amb les persones i de natura verda i àrida al mateix temps i amb contrasts de colors impressionants.

Cafayate, és un poble perdut en el no res al peu dels valles calchaquíes i la segona localitat en producció de vins del país, on hi he pogut provar el gelat de Cavernet, tota una curiositat.

El millor...

Cultura, folclore i gastronomia regional. Una cuina basada en el choclo, el blat de moro: humitas, tamales, locro i les millors empanades del país, cuites al forn. Les penyes del carrer Balcarce són tota una anècdota, on mentre hi degustes tot aquest menjar regional, la música folclòrica i en viu no deixa de sonar i de ser ballada per gauchos.

El pitjor...

Deixar-ho tot lligat. Forma part de l'aventura i de tot el viatge, però haver de dedicar hores a lligar viatges en autobús i vols, és una pèrdua de temps quan tens fam de conèixer coses noves.

Deixant rastre. A tot arreu on paro m'hi oblido alguna cosa... argh!! He sentit a dir que quan això passa és perquè algun dia tornaràs al mateix lloc...

L'anècdota...

La llei de l'atracció. I ens vam trobar de cara, caminant per la mateixa vorera en una ciutat de 500.000 habitants. Ens haviem intercanviat un correu electrònic on ens desitjavem bon any perquè jo finalment no aniria a San Pedro de Atacama. Ahir, pels capricis del destí, vaig poder tornar a compartir unes cerveses amb l'Asun.

Photos: Argentina - Salta

irene_escude — Wed, 30 Dec 2009 03:29:00 GMT

Photos: Argentina - Corrientes

irene_escude — Sat, 26 Dec 2009 05:18:00 GMT

Hasta luego señorita

irene_escude — Sat, 26 Dec 2009 04:51:00 GMT

Estic fent escala a Corrientes sota un sol de justícia. He arribat a quarts de set del matí després de nou hores de viatge amb un autobús força còmode. A partir de les vuit del vespre m'esperen 12 hores més fins a Salta i aprofito aquesta estona per conèixer la ciutat i organitzar els últims dies del viatge.

Això ja és molt diferent de tot el que he vist. No hi ha turisme, les coses ja no són tant fàcils i em puc sentir com una exploradora, que tot sigui dit, no passa gens desapercebuda.

A mesura que el dia ha anat avançant he tingut la necessitat vital de renovar el vestuari: unes faldilles i unes sandalies per 10 euros que m'han ajudat a soportar millor la calor. La motxilla i la bossa de la càmara de fer fotos han fet que acabés amb la samarreta amarada de suor, el sol de les dotze del migdia era castigador.

Finalment m'he tancat en una confiteria amb aire acondicionat ahhhhh i quan he aixecat el cap de la guia que estava llegint he vist que no hi havia ningú! M'han deixat sola a la confiteria amb la dona de la neteja... Aquí a la una del migdia tot tanca fins a les quatre o les cinc, el carrer queda desert. I aquí estic... fugint del sol.

Color verd, calor humida

irene_escude — Fri, 25 Dec 2009 03:20:00 GMT

Fa dos dies que estic a Puerto Iguazú, una visita de metge per veure les cascades i poca cosa més, o això pensava... perquè tret d'aquesta estona que tinc mentre faig temps per agafar el bus cap a Salta, no he tingut ni un moment de descans.

I les cascades, fascinants. Moltes hores caminant i molta humitat. Va ser genial pujar a una embarcació de motor que et porta fins a sota els salts d'aigua i et quedes literalment xop de dalt a baix. Molt millor que Port Aventura. Ah! I l'arc de sant martí, brutal.

El nord i el sud d'Argentina no tenen res a veure i un es queda amb la idea de que està en un altre país, em recorda molt al Brasil. Canvia el clima, canvia la riquesa, les persones també tenen inquietuds molt diferents i l'aparença física és el resultat d'una gran barreja de cultures i nacionalitats. Em quedo amb la sensació de que qui viu aquí no té clara la seva identitat, les seves arrels. Però potser m'equivoco.

El millor...

Papallones de colors. La sensació d'estar dins un núvol de papallones és fantàstica i veure tants colors i formes diferents arranca un somriure d'admiració a qualsevol. Ahir que sentia un xic d'enyorança per estar lluny de tot van aconseguir fer-me canviar l'ànim, i tot el que esdevingué després, tenia els mateixos colors que les seves ales. Molt bon nadal a tots :)

El pitjor...

El contrast. Passar de 8 graus a 37 en unes hores em va desajustar una mica física i mentalment. Aquí el ritme és molt diferent, la xafogor ho fa tot més lent però tot és canviar de xip, i sense gran sacrifici ja m'hi he adaptat.

L'anècdota...

Pensament positiu. Quan es viatja, és el moment ideal per posar a prova allò de: demana i et serà concedit. I és divertit i arriscat al mateix temps, perquè sí, funciona.

Photos: Argentina - Iguazú

irene_escude — Fri, 25 Dec 2009 03:16:00 GMT

Dies de trekking

irene_escude — Tue, 22 Dec 2009 19:48:00 GMT

Ahir vaig arribar del Chalten, un poble de 700 habitants que dóna accés a la cara nord del Parc Nacional Los Glaciares, aïllat de tot i en ple contacte amb la natura. Qui hi viu sent una passió molt intensa per la muntanya i l'escalada; i quan el clima no acompanya només et queda fer cerveses al bar, mirar una pel·lícula o llegir un bon llibre.
Han estat tres dies fantàstics, amb una mica de tot: sol, vent i pluja, excursions de més de vuit hores on he pogut posar a prova la meva resistència física caminant per bosc, pedreres i gel; i també he tingut la ocasió de menjar bé, provar diverses cerveses artesanals i conèixer bona gent.

Des de El Calafate vaig poder caminar durant unes hores pel glaciar Perito Moreno, l'atracció principal d'aquesta ciutat.

I avui he estat a Torres del Paine, a Chile. Encara més paisatges impressionants. I molta fauna: àguiles, còndors, guanacos, guineus, ñantús, i més.

Demà cap al nord, a Iguazú, on m'han dit que estan a 37 graus... un canvi radical.

El millor...

Les persones, la muntanya i el silenci. Caminar durant un munt d'hores i que et passin volant només té una explicació: èxtasi total, provocat per una natura espectacular, persones copadas y con buena onda i el silenci que et permet escoltar-te a tu mateix.

El pitjor...

Vent i pluja. I què?! Al Chlatén hi mana el vent i dels tres dies que hi vaig ser només va fer bon temps el dia de l'excursió (SORT!!!). El tercer i últim dia no vaig poder sortir a caminar perquè a fora estava diluviant i el vent feia respecte. Però el que semblava que seria una llarga espera de deu hores va resultar ser una fantàstica oportunitat per disfrutar del caliu de la caseta de fusta on m'allotjava i conèixer a l'Asun, una noia de Saragossa que quan reia em recordava a la meva mare i amb qui probablement passaré el cap d'any a San Pedro d'Atacama, Chile. Més que mai... Al mal temps bona cara!!!

L'anècdota...

Un regal del cel. Feia dies que preguntava per les estrelles. Al Chaltén les vaig poder veure.
Vaig sortir de nit i vaig obrir la porta de l'alberg amb la vista alçada, mirant al cel i com si sabés el que estava a punt de passar: va aparèixer una bola de foc i es va passejar per davant dels meus ulls amb la seva cua d'espurnes enceses durant uns bons instants. Vaig tenir temps a fer varies hipòtesis, focs artificials? algun reflex? Estava perplexa.
Fins que no vaig acabar de contemplar tot el procés de desaparició no vaig entendre que era un estel fugaç, gran, molt gran, com no n'he vist mai cap. I cada dia tinc algun regal.

Photos: Argentina - Patagonia

irene_escude — Mon, 21 Dec 2009 19:37:00 GMT

Ushuaia, la badia que mira a l'oest

irene_escude — Thu, 17 Dec 2009 09:30:00 GMT

Fa dies que tinc ganes d'escriure moltes coses, però des de que he arribat a Ushuaia, a Terra del foc, no he trobat el moment... i ara que m'hi poso no sé com explicar en poques paraules tot el que he vist, viscut i sentit.

Vaig deixar-me perdre per Tolhuin, un poble gens turístic, tranquil i peculiar que queda a 100 Km al nord d'Ushuaia. He remat per aigua dolça i salada, amb el vent a favor i també en contra, m'he quedat xopa amb esquitxades del canal de Beagle i he tingut fred i calor; he vist llops marins i pingüins, he après coses de botànica i amb la gent d'aquí hem parlat de política, economia, història, psicologia, del mar i de la muntanya, d'aventures i il·lusions...

Ushuaia significa la badia que mira a l'oest en l'idioma dels yamanas. En aquests tres dies he conegut moltes coses d'aquesta ciutat i he après a admirar-la i estimar-la i me'n vaig a El Calafate amb un xic de tristesa perquè aquí a la Fi del Món jo hi he trobat de tot.

El millor...

Molta llum. És una cosa que tenia moltes ganes de veure: la intensitat i la durada de les hores de sol aquí, tant a l'extrem del planeta. El sol comença a sortir a les 4 de la matinada aproximadament i a quarts de dotze de la nit encara no és fosc del tot. És molt curiós sopar a les deu de la nit amb la mateixa llum de l'hora de dinar. A la foto, eren gairebé les 11 de la nit.

El pitjor...

L'aeroport. Quan vaig recollir la motxilla a l'aeroport d'Ushuaia vaig veure que m'havien obert, després de facturar-la, una de les butxaques i havien agafat la càmara petita, molta indignació... però quan tot el que et rodeja t'enamora, els problemes s'esvaeixen.

L'anècdota...

Les casualitats continuen. Entre d'altres casualitats que ratllen el surrealisme, he conegut durant aquests dies dues noies nascudes el dia 15 de desembre, una altre el 16 i jo el 17... Total, que porto tres dies celebrant el meu aniversari! Ahir vam fer asado al pati del hostel, acompanyat d'un vi negre malvec... FELICITATS!!!