Ban Lung em va captivar des del primer moment. És coneguda popularment com dey krahorm ('terra roja') pel color del seu sòl, que al final del dia et deixa la pell tenyida.
El seu atractiu principal és el
Boeng Yeak Lom, un llac volcànic de
color esmaragda situat enmig dels verds infinits de la selva. Hi ha qui diu que el llac es va formar fa 700.000 anys per l'impacte d'un meteorit, d'aquí el seu contorn perfectament circular.
Al mercat de dia hi venen fruites i verdures, al de nit serps a la brasa i bitxos varis que no vaig ser capaç d'identificar. Per la zona també hi ha tres cascades que val la pena visitar però que no et deixen sense respiració. Els pocs turistes que arriben fins aquí ho fan per iniciar sortides de dos o tres dies pels voltants de la província de Ratanakiri i fer bivac a la selva. A mi l'aventura de dormir en una hamaca no em va motivar i els sorolls que un pot escoltar a la selva ja els sentia des de la meva acollidora cabanya, a la vessant de la muntanya, enmig de vegetació densa.
Jo vaig optar per passar el cap d'any a la minúscula ciutat (més petita que Santpedor) i intentar comprendre com aquestes persones sobreviuen en unes condicions tan extremes; tan naturals com econòmiques i culturals.
En total m'hi vaig quedar 3 dies, un més del que tenia previst. El primer em vaig assentar, el segon vaig liquidar les visites obligatòries i el tercer em vaig dedicar a contemplar i a descansar per fer passar la mini rassaca i la insolació del dia anterior. M'hi van ajudar un batut de coco que voldria no haver acabat mai i una sopa de carbassa autòctona que em va recordar que estar viu és deliciós.
El millor...
Podria dir que l'allotjament va ser el millor luxe de Ban Lung però en realitat el millor va ser com vaig anar deixant aquest 2015 enrera i totes les sensacions contrastades que vaig anar tenint en menys de 24 hores.
A les 9 del vespre no tenia pla i sospitava que estaria dormint abans de mitja nit. M'havia proposat aprofitar i gaudir la meva soledat: càmara, llibreta i cervesa a la mà per brindar amb i per mi.
Vaig acabar coincidint amb un altre viatger solitari, un italià que ha recorregut mig món sense parlar anglès i que regalava 'pennes' a les escoles dels pobles que anava visitant (haha).
Acompanyada, vaig poder sortir a explorar la ciutat de nit i vam cel•lebrar el cap d'any més auster que he tingut mai, impecable, i no ens va faltar de res: cerveses, bona companyia, l'alarma del mòbil que ens va fer de campanades i coets barats i tímids que amb prou feines s'aixecaven un metre del terra.
Havent encetat l'any i de camí cap a casa, l'única colla del poble que estava festejant a l'estil occidental ens va convidar a que allarguéssim la nit al porxo de casa seva.
I així, deixant que les coses simplement passin, vaig acomiadar un any dur i productiu.
El pitjor...
Vaig negociar el trajecte a les cascades i al llac amb un guia independent, un noi jove que em vaig creuar casualment per segon cop. Em va dur fins a casa seva per intercanviar el remok per una moto, vaig conèixer la seva família i vaig fer plorar el seu nebot d'un any i poc amb la meva mera presència. La criatura no havia vist mai una cosa tan estranya com jo.
Durant el dia em va explicar algunes coses de la seva cultura i estil de vida. I em va entristir saber que per a poder-se casar, ell que és de família pobre, hauria de pagar de 3 a 4 mil dòlars a la família de la futura esposa i que només podria estar amb una dona un cop pagada aquesta suma desorbitada i inassolible. Per a families riques de 10 a 12 mil dòlars.
Dit d'una altra manera, ell està predestinat a no conèixer el cos d'una dona, ni per sexe ni per amor. Potser és per això que l'index de prostitució infantil és tan elevat a Cambotja.
L'anècdota...
No recordo l'última vegada que vaig passar tanta vergonya. Si hi ha una cosa que porto malament, és que em cridin l'atenció.
Estava passejant reseguint el perímetre del llac. Amb pantalons però sense semarreta, amb el meu banyador fluorescent. D'entre la gent que venia de cara, veig que l'únic europeu ve directe cap a mi per dir-me: 'disculpa, el llac és un lloc sagrat pels cambotjans i degut a la seva cultura no està ben vist que vesteixis així fora de les zones de bany'. Tierra trágame. Vaig tardar zero coma a tapar-me i disculpar-me. 'Vius aquí?' Va ser la pregunta del meu contraatac. I després del 'sí, fa un any i mig que treballo en una ONG' ens vam allunyar en direccions oposades. I jo amb la sensació desagradable d'haver pecat per descuit i no per ignorància.
Doncs bé, el destí va voler que ens topéssim de nou a les dues de la matinada, de festa i al porxo dels nostres amfitrions cambotjans.
I així vaig començar l'any, tenint l'oportunitat de demanar perdó (de nou) i recuperant la dignitat. Pel que es veu vaig deixar una impressió millor de la que jo pensava: 'Tots els occidentals són tan amables i considerats?' Li va demanar el seu superior en el llac. 'No, malauradament no tots són tan agradables'. :)
