Un no pot evitar comparar dues ciutats com Phnom Penh i Siem Reap, són com el dia i la nit.
El més evident es la diferència de poder adquisitiu, palpable en tots els detalls de la ciutat de Siem Reap, on els temples d'Angkor atrauen allaus de turistes i es nota que hi entra molta pasta. I quan dic molta, és molta.
El turisme (o la pasta) també fa que la ciutat sigui més neta, sense deixar d'estar bruta i mentre a la capital sóc la 'Madame', a la ciutat dels temples sóc una 'Ladie'.
Naturalment també tenen moltes semblances, coses intrínsiques de la naturalesa cambotjana: conducció aparentment temerària, tendència a tirar al terra tot el que et sobra de les mans (aquí i ara, no importa quan i on siguis), conductors de tuk-tuk extremadament pesats i venedors insistents que no et deixen respirar si t'acostes per mirar alguna cosa. Això sí, sempre amb un somriure a la cara... bé, a Siem Reap, cansats ja de tants turistes, si t'allunyes sense deixar anar un dòlar se'ls transforma literalment la cara, i endimoniats et comencen a maleïr en el seu idioma. O almenys ho sembla.
I això em porta al següent tema: Cambotja NO és barat. Ok, no és com viatjar per un país europeu, però del sud-est asiàtic és el país que amb diferència surt més car. Una opinió que he contrastat amb altres viatgers.
No és que estigui negativa, però la ciutat i el seu excés de turisme em van atabalar i imagino que el fet de que escrigui això en una illa diminuta, sense wi-fi, amb hores limitades d'electricitat i amb el zum-zum de les onades de fons també contribueix a aquesta visió catastròfica de la ciutat.
Per això vaig pensar que seria una bona idea fer una escapada rural i descansar dels temples i la massificació. Vaig pujar a un vaixell direcció a Battambang i hi vaig arribar al cap de 6 hores llargues.
És una ciutat ni urbana ni rural, alegre i animada, amb un tren de bambú i un mercat nocturn que em va recordar a les fires de festa major, però aquelles de fa 20 anys.
El trajecte va ser entretingut, a estones, molt pintoresc i atravessant pobles flotants que es desplacen al compàs del riu. Igual que a Ban Lung, tots els nens alçaven la mà al veure'ns i la saccejaven amb força cridant 'jelou!!! jelou!!!'. Com si enlloc d'ells fóssim nosaltres l'atracció turística.
A Battambang hi vaig estar 24 hores escasses, però el timing va ser ideal per veure la posta de sol des del tren de bambú (una plataforma desmontable amb 4 rodes i que deu agafar una velocitat màxima de 20 km/h), descansar, despertar-me per la calor a mitja nit i flipar amb una lluna fina, tombada, en forma de U i de color taronja rogenc, de la qual hi penjava una estrella intensa. Em fa por pensar-hi massa per si s'esborra el record. Adormida, anava obrint els ulls cada deu minuts per veure l'evolució a través dels vidres bruts d'una finestra que queia a trossos. El contrast de belleses era brutal. I així, mig desperta mig adormida, vaig veure sortir el sol per on havia aparegut la lluna.
Temples d'Angkor
Angkor és la representació terrenal del món Meru, l'Olimp de la fe hindú i la casa dels antics Déus. La fusió perfecta d'imaginació creativa i devoció espiritual, amb una bellesa extravagant. És una de les creacions més importants del món antic, equiparable només a un grapat de llocs de la Terra, com el Machu Picchu o les piràmides d'Egipte.
La visita de tres dies és només un aperitiu, però jo amb dos ja en vaig tenir prou. Enlloc de visitar el major nombre possible de temples, vaig optar per repetir els més importants en diferents hores del dia. La llum juga un paper important en els detalls d'aquestes obres arquitectòniques.
Vaig començar veient la posta de sol des d'
Angkor Wat, el temple més ben conservat d'Angkor. És, literalment, el cel a la Terra i es considera l'edifici religiós més gran del món.
Ta Prohm és un altre dels imprescindibles. Abraçat per les arrels dels abres, és un dels temples que millor manté l'estat en que es va trobar. És una mostra patent de la fertilitat de la terra i la força de la selva.
I el
Bayón, un altre que és únic, amb una col•lecció de 54 torres decorades amb 216 rostres enormes, amb un somriure fred i controlant l'imperi d'Angkor Thom en totes les direccions.
El millor...
La sensació que et recórre el cos la primera vegada que veus el temple d'Angkor Wat, amb la llum de la caiguda del sol, és simplement esborronant. No sabria com descriure-ho però suposo, crec, es podria dir, que vaig tenir un orgasme visual.
El pitjor...
Arribar a Siem Reap per una carretera secundària va ser etern i dolorós.
No vaig pas pagar més, però teòricament era un mini-bus de categoria VIP. No sé amb quin criteri, doncs amb prou feines tenia espai per les cames i la suspensió destacava per la seva ineficiència.
Durant més de vuit hores no vaig poder fer gaire més que intentar dormir, qualsevol altre cosa m'hagués marejat. Crec que no he sentit mai tants sotracs sota el cul i vaig ser més conscient que mai de que ja no tinc 20 anys...
L'anècdota...
Per distreure'm durant el tortuós viatge vaig estar pensant en la conducció aparentment caòtica d'aquest país i vaig arribar a la següent 'Llei de la conducció', una teoria que vaig poder contrastar i confirmar durant els dies següents.
Es basa en tres premises bàsiques, cada una de les quals preval sobre l'anterior, anàlogament a la Llei de la robòtica d'Isaac Asimov:
- Si sóc més gran tinc preferència.
- Si tinc més cullons que tu, passo jo.
- No posaràs en perill la vida d'una persona.
De manera que es dónen situacions com les següents:
- En una cruïlla de 4 camins, com és habitual sense semàfor, una moto amb cullons sempre passarà abans que un autobús.
- Un peató es pot aventurar a creuar un carrer amb tràfic dens sense patir per la seva integritat, amb un parell de cullons, això sí.
- He arribat a veure una dona embarassada creuar un carrer sense ni parar-se a mirar. Jo portava 5 minuts esperant el moment...
