Mauritania es un pais de contradiccions que et porten de la fascinacio a l'aburriment. Fascinant son els paisatges desertics amb dunes d'arena blanquinosa que contrasten amb les muntanyes de roca negra. Aburrides son les planes que s'estenen al llarg de kilometres i kilometres sense altre cosa que petits matolls i sorra. Et fascina la visio dels autentics nomads del desert, que es van deixar veure en un mercat a Chingueti, i t'arriba a aburrir la gent de Nouakchott, la capital de Mauritania, que viuen entre la brossa sense que sembli importar-los-hi gens.
Imagineu-vos una piscina d'arena amb onades que formen dunes, aixi son les rodalies de Chingueti. Imagineu-vos un dels oasis en un dels contes de les mil i una nits, aixi es Tergit. Imagineu-vos un abocador d'escombreries, aixo es Nouakchott. Imagineu-vos que esteu mirant per la finestra d'un moli de gra mentre funciona, aixi es trajecte amb els vagons de carga del tren mes llarg del mon entre Noadibou i Choum. Imagineu-vos l'Ali Baba i els 40 lladres envaint un petit oasis, aixi es el Lisboa Dakar.
Del noble i sere Mohammed, un saharaui orgullos d'haver nascut sota un arbre del desert i que despres de dedicar-se durant 7 anys a navegar en vaixells de pesca amb companys mariners rusos i coreans, va decidir tornar al desert a establir la seva familia i muntar un petit "auberge" a Atar, a "busca vides" que nomes saben que repetir "change money, change money" i que es passegen pels carrers de la capital sense tenir una idea clara de que fer de la seva vida, i que sembla que l'unic que esperen es que arribis tu i els hi donis milions.
Un pais que anyora la tradicio nomada, pero que alhora vol endinsar-se en el consumisme occidental. Les botigues estan plenes de productes d'arreu del mon, excepte de Mauritania: mermelada d'Argentina, tomaquets i pomes de LIeida, chocolata del Senegal, llet d'Holanda, sardines del Marroc, cus cus de l'Arabia Saudi, galetes de Turquia...Anar a comprar s'a convertit en un joc d'endevinar de quin pais vindra el que compres...Nomes hem trobat llet fresca de Nouakchott; les vaques no se on les tindran, pero almenys no estan al carrer comparint la brossa amb les cabres.
El Lisboa-Dakar ens va atrapar a Tergit, d'on vam decidir marxar abans que les 250 persones del seguici del rally vinguessin a envair l'oasis. Vam veure la sortida d'una de les etapes, res extraordinari ni espectacular. El mes notable va ser veure desde la llunyania un seguici de colors fosforecents vermells, verds, grocs i roses que contrasten amb la monotonia fascinant dels colors arenosos. Una mica com les llums de l'arbre de Nadal. Si el Lisboa-Dakar es etic, moral, just i economicament beneficios pel pais es un tema del que en podriem discutir durant hores, i inclus la gent d'aqui en mante diverses opinions.
La ruta de Nouakchott a la frontera amb Senegal no va ser massa agradable. Els 200 km estan plens de cases a la vora de la carretera, d'on en surten "nens" correns i cridant "done mua une Bic (el boli)". Es torna a repetir el fenomen "el Nino" que ja vam experimentar a les muntanyes del Marroc i a jutjar com de sobte els nens et surten corrents per tot arreu, podria tenir un punt de comparacio amb la tormenta aquella del "Nino". L'agressivitat a les seves cares i les pedres a la ma que es disparen cap a tu si no pares compte, fa que de divertit no en tingui gaire. Quant erem al Marroc, vam descobrir que si posavem el tiraxines del Christian a la vista, els nens s'ho pensaven dues vegades abans de comencar a cridar i correr darrera teu. Per sort, no el vam haver de fer servir mai. Pot semblar cruel si en parlo d'aquesta manera, pero hi ha diversos nivells de "nen innocent': primer pregunten, segon demanen, tercer insisteixen i quart volen pendre allo que poden...el perque? no es pobresa ni gana el que els impulsa a demanar un boli o un caramel...es enveja del que nosaltres tenim? es simplement l'edat? es costum de saber que els "blancs" sempre donen algo quant demanes? Al Marroc semblava que al arribar a una certa edat l'actitud canviaba. A Mauritania tinc la sensacio que els adults segueixen cantant la mateixa canco, en lloc de demanar un caramel, ara et demanen diners.
Aixi que despres de kilometres de desert, pols, vent i camells, hem arribat al riu Senegal, i a l'altre banda ens hem trobat amb bous, plantacions de mangos, baobabs i nens simpatics que mes que res encuriosits pel que fas, et rodejen somrient quant t'atures a beure aigua. La tensio fascinant de la duresa del paisatge i de la gent de Mauritania ha deixat pas a la fresca i relaxant sensacio del vent que bufa d'esquena.
Com continua a Senegal us ho explico d'aqui un temps.
