El riu Senegal, una de les poques fronteres naturals que possiblement hi ha a Africa, separa dos mons ben diferents. Els matolls del desert s’han convertit en immensos baobabs, els camells han deixat lloc als bous i vaques, els turbans negres i mocadors al cap son ara vius vestits de colors llampants i estampats. I deu ser veritat que la natura i l’entorn influeix en la gent perque aqui els somriures ocupen la major part del dia i la música es deixa sentir per tot arreu. A les nits d’acampada sentim el so dels timbals amb els seus ritmes africans. El ritme, la música, aqui té un altre significat i l’extasi que les dones mostren al ballar al ritme d’aquests sons es fascinant. Una dansa oberta a tot aquell que vol deixar-se endur pels sons insistents dels timbals, sense vergonyes, sense complexes, saltant i movent els braços marcant el ritme dels tambors. Dos cops hem pogut ser espectadors d’aquest extasi de ritme i passió i espero algun dia poder arribar a sentir la musica tal i com he vist aqui.
I es que després de la sequera de música i món femení a Marroc i Mauritânia, tornar a descobrir aquesta combinació m’ha fascinat! (I al Christian també, ;-)
Tubaaaaab, home blanc, es el crit histéric d’avís de tots els nens que ens veuen arribar. Peró lluny de ser un crit hóstil i agressiu, es més un joc d’infants que es diverteixen veient passar una cosa extranya. I es que el món dels tubabs es ben diferent del seu. M’adono del món i de la cultura que començo a descobrir a Senegal. Coses cotidianes com veure dones transportant paquets enormes al cap, mantenint l’esquena tan recta que els hi dona una figura forta i esbelta, arbres sagrats on millor no aturar-se a fer un descans, amulets (gri gris en diuen aqui), nens jugant i corrent per tot arreu, paradetes de platens, cacahuets, mangos, papayes, pinyes….un món ple de simbols i costums que poc a poc anirem descobrint, pero que no se si mai arribem a entendre. Dos cultures obligades a viure conjuntament, durament marcades per la historia. Ara sembla massa tard per arreglar els errors del passat i tinc la sensació que tots els intents per fer-ho no fan mes que empitjorar la situació. Es difícil jutjar quin impacte i quin bé fan alguns dels projectes de desenvolupament i associacions d’ajuda que hem vist fins ara. Fins el moment tinc la sensació que Europa sempre diu el que els hi convé i condiciona el desenvolupament a lo que nosaltres considerem com a tal i per altra banda generacions acostumades a rebre, ja no es contenten amb altre cosa. Com l’anècdota que vam viure a l’entrada a Gambia, on una llarga conversa amb els policies de la frontera sobre perquè un espanyol há de pagar un visat i un alemany no, ens va descobrir que la raó es perqué el govern espanyol va vendre, en lloc de regalar, la flota d’autobusos que ara circulen per Banjul, la capital del pais. I quina sorpresa la meva quant veig passar un dels autobusos amb les lletres vermelles de Transports Metropolitans de Barcelona. I es que els catalans ja ho diuen la pela es la pela, ves que regalariem els autobusos ! Un cop a Gambia i veien tots els projectes de cooperació que Alemanya hi té, no es d’estranyar que el Christian es lliurés de pagar el visat.
A l'est de Senegal, els nens "Donemua" es tornen mes insistents. Potser perque venim de Guinea Bissau i Guinea on aquests havien desaparegut, pero esta clar que tornar a la ruta turistica, fa que les paraules "kadeaux", "argent" i "bombon" tornin a ser familiars, per desgracia.
Aquells dies llargs i de pedalades monòtones s’han acabat. Aqui el paisatge i la gent canvien a cada cop de pedra. De Saint Louis a Dakar pedalem al llarg de la platja aprofitant les hores de mar baixa. La boira marina i els carros de cavalls que ens creuem al camí donen un aire misteriós i senyorial al paisatge. Acabem el trajecte banyant-nos al llac Rosa, o més ben dit flotant-t’hi, ja que l’aigua té tanta concentració de minerals que fa que et mantinguis a la superfície!
L’entrada a Dakar és com una injecció d’adrenalina pura. Esquivant cotxes, autobusos, minibusos, (inclosa la gent que salta per la porta sense avisar), motos que intenten fer el mateix camí que nosaltres, vendedors ambulants, taxis, camions amb carregues descomunals que sembla que hagin de caure a cada moment, (sobretot si contem amb els clots del terra) ens obrim camí cap a Yoff, un poble de pescadors agregat a Dakar on passem les dues primeres nits a una mena d’hostalet recentment obert on coneixem en Babakar, músic i amo del local, i els seus amics, es clar tots músics. Si algú te ganes de fer un curs de Jambee, us puc donar unes quantes adreces!
Dakar es una ciutat vibrant. Carrers i mercats son una mateixa cosa i l’ambient europeitzat del centre contrasta amb els mercats ambulants i venta de menjar al carrer. La brisa del mar refresca l’ambient calurós de la ciutat i la música resona a cada cantonada. I com no, no ens perdem un concert de Ablaye Mbaye (música Mbalax). Una nit de ballaruca després de tanta sequera musical!
Tot i les advertencies de ciutat perillosa que apareixen a totes les guies, nomes tenim un petit intent de robatori en un dels mercats, pero sortosament en sortim sense res robat ni trencat! Tot es desencadena una mica com en una escena de pel.licula. Mentre bevem un nescafe en un dels carritos d'un mercat de Dakar (ui, no us he parlat del carritos de Nescafe, oi? Bé, son una especialitat Senegalesa que trobes a tot arreu), una persona s'apropa al Christian i li comença a parlar de les sabates tan boniques que porta. Ja es ben extrany que algu es posi a alabar les teves sabates al mig del carrer, pero si a més pensem que el Christian fa mes de cuatre mesos que pedala cada dia amb aquestes sabates, ja us podeu imaginar que de boniques ja no en tenen gaire...aixi que el meu sisè sentit hem diu que aqui hi ha algo que no cuadra. En aquestes que l'home del Nescafe murmura alguna cosa dificil d'entendre i en questio de segons, l'home de la sabata fa tambalejar al Christian que es clar, immediatament es aguantat per dos homes que estan plantats darrera seu, mentre un quart li passa pel costat. Jo que estic mes apartada, veig la ma del quart desfilantse a la butxaca del Christian, i reaccionant sense pensar, jo que li agafo el brac. En aquesta escena, jo agafant el brac d'un home amb turbant, el Christian a mig caure atrapat per dos rastafaris i l'altre que segueix parlant de les sabates, ens quedem tots mirant-nos per un instant. El del turbant que comenca a preguntar que passa i perque li agafo el brac, jo que li pregunto al Christian si encara te la cartera, el Christian que finalment es desempallega dels que "l'ajuden" a no caure i el de la sabata que segueix amb la seva lletania. Deixem el nescafe i amb les sabates "boniques" enfilem carrer amunt mes rapids que un llampec!
Deixem Dakar per endinsar-nos en un bosc de baobabs. Arbres inmensos de formes extravagants que hem recorden el llibre del petit princep. Jo que hem pensava que allò era fantasia, potser si que algun dis també arribaré a veure una serp amb un elefant a la panxa!
I dels Baobabs a les mangroves (oops, no sé si es diuen així en català), que s’estenen al llarg del parc de Sin Saloum. La marea baixa deixa al descobert les mangroves i tota la fauna que en elles s’amaga. Banyar-s’hi al costat et fa tenir la sensació que un cococril hagi d’apareixer en qualsevol moment, pero per sort o per desgracia no n’apareix cap! Decidim seguir les mangroves per terra fins a Gambia (la idea de llogar una barqueta la deixem estar a causa del preu desorbitat que ens demanen), i aquestes deixen pás a les plantes de Marihuana. Si senyors, plantacions que ocupen la major part del pais (que de fet no es gaire gran). Riem molt quant un control de policia ens atura i remena les bosses per comprovar que no portem cap droga, just al costat d’una de les plantacions!
I de la Marihuana passem als arbres enormes, palmeres d’oli i camps d’arros que ocupen La Casamance, un petit paradis per ciclistes. Crec que hi há més bicicletes que cotxes a Casamance!.
La gent també canvia amb el paisatge. Dels parlanxins del Nord, que sempre tenen alguna historia, pregunta o simplement comentari a fer-te, als musics, bohemis i somiadors de Dakar. A Gambia, una petita ex-colonia anglesa al bell mig de Senegal, trobem els hiper-cool rastas de pau al món i tots som amics. L’angles de pel-licules de gangsters que parlen fan que tots semblin una mica més cools de lo que realment són i hem pregunto que va ser primer l’angles de Gambia que es va exportar a América, o les pel.licules americanes?
Una de els poques excepcions es en Salifu, un xicot Gambià que coneixem a Sukuta i amb qui passarem el Cap d’Any musulmà (una mena de missa matinal amb la comunitat del barri, repartiment de caramels pels nens i tarda passejant visitant amics), i visitem els seu antic institut on tenim la oportunitat de apendre una mica més del sistema escolar gambia i les escoles SOS, una associació austríaca amb escoles en paisos subdesenvolupats.
Hi ha Casamance la gent es torna mes tranquil.la, vergonyosa peró alhora amb més confiança. La llengua també ha cambiat i del Wolof que majoritariament es parla al Nord, hem passat al Fula. A Senegal es parlen unes 6 llengues diferents a part del frances, llengues repartides al llarg dels paisos de l’Africa de l’Oest segons les tribus. Si ha Espanya amb nomes 4 llengues diferents já tenim problemes per entendren’s, imagineu-vos aqui.
Permeteu-me que us parli una mica més de Casamance, la regió que fins ara més m’há agradat, per la seva gent acollidora, els seus arbres gegants envoltats de mangroves i braços de riu, i les seves platges plenes de peixos i dofins. Casamance té un passat cruel i marcat per una guerra d’independència que no van arribar a guanyar. Diuen que encara hi há qui lluita per aconseguir-la, peró la majoria sembla que nomes volen viure en pau, sense guerriles i sense malsons. Peró la història els ha marcat i canviat vides i tradicions. A l’illa de Karabane per exemple, l’enfonsament del vaixell que feia la ruta de Ziguinchor (capital de Casamance) a Dakar, i el fet de que el govern de Senegal tardes (sembla ser que intencionadament) dos anys a reestablir el servei, va canviar l’estructura i l’economia de la regió. La major part de la gent que va morir en l’accident eren dones que anaven a vendre els seus productes tradicionals al mercat de Dakar. Això els hi donava una indepèndencia econòmica i alhora un mateix nivell de valor respecte a l’home de la casa. Una vida social equilibrada on les dos parts disfrutaven d’independencia. Malhauradament, despres de l’enfonsament del vaixell, no hi havia mes mercat on vendre els productes i per tant no mes guanys. Com no la religió, en aquest cas la musulmana, es va aprofitar de l’ocasió per fer-se forta i promulgar la fortalesa de l´home davant la dona, inagurar mesquites i procurar que els marabus (una mena d'antics mágics islamitzats) s’encarreguessin de distribuir el missatge de Ala. Interessos politics i economics que han desastibilitzat una zona i cambiat l’estructura social, i la que hi ha sortit perdent es clar es la dona, que ha passat a ser depenent de l’home. Pero aqui no s’acaba la historia, ja que el turisme que envaeix algunes de les platges també juga un paper desastabilitzador important. I parlo del turisme sexual que sembla ser que a Africa es majoritamriament practicat per dones blanques de 40 a 60 anys que venen en busca del somni negre africa. Increible i difícil de creure, pero sembla ser que cert. Gambia esta ple de dones angleses i holandeses i sembla ser que a casamance predominen les espanyoles. Un altre cop la dona es la que hi surt perdent, ja que els joves prefereixen buscar-se una amor europeu que potser els hi solucioni la vida, abans que posar-se a cultivar camps.
I a poc a poc m’adono de que potser un dels problemes d’Africa es que tot i la independecia, la influencia europea, arab, americana…segueix sent massa forta, sense deixar oportunitat de que facin el seu camí. Son pensaments que comencen a bullir en el meu cap, pero que necesiten de mes coneixement per fer-se forts.
Pero fascinats per aquest raconet d'Africa, decidim canviar de plans i enlloc de dirigir-nos cap a l'interior de Senegal, seguim la costa i ens endinsem a Guinea Bissau, on sembla ser que la guerra civil fa temps que ha quedat enrera i el carneval ens hi espera!
