Existing Member?

Seguint els passos d'Ulises Aquest diari no te més intenció que la de seguir el recorregut i els descobriments de llocs i gents al llarg dels meus viatges, contant eixes grans i també les xicotetes coses que fan que per a mi un viatge siga un moment màgic..

DIA 19: Phnom Penh, una ullada a l' infern...

CAMBODIA | Wednesday, 12 August 2009 | Views [20984]

Ahir, finalment, vaig agafar a les 8 el bus cap a Phom Penh. Era la millor manera d'aprofitar el temps, aixi es que no m' ho vaig pensar. A mes, la carretera deien que es molt bona, per a Camboia (que no te practicament infraestructures viaries) de les millors... si no la millor! Aixi que, com es una carretera bona i nova.. en 4 hores es fa el trajecte... o aixo es el que em digueren! Cap a les 7, amb tot obscur com si foren les 3 del mati, ja que no hi ha mes il.luminacio que la que donen els restaurants i les tendes, m'arreplegaren per a dur-me al bus i anar-me'n de Siem Riep. Em digueren que "total confort".. una canya d'autobus.. molt d'espai per a les cames, seients reclinables, manta per a dormir, un "piscolabis" per al cami... be, dons ja s'ho podeu imaginar... primer que res, mes que en un autobus pareixia que anaves en un "carromato" per un cami de pedres, tot el cami pegant bots... lo de les cames deu de ser per als asiatics que medixen de mitja metro i mig, perque per a mi era imposible sentar-me normal.. si el reclinaves, el de darrere tenia que pujar-se damunt del seu seient, les mantes degueren perdre-les u oblidar-les en algun lloc.. perque no hi havia ni una.. i aixo si, aire acondicionat si que tenia... i fortisim!! jeje. De "piscolabis" res de res.. per no haver no hi havia ni aigua (que quasi sempre ten donen)... i per a rematar-ho tot.. la durada de 4 hores es aproximada... bo... aproximada... pero no molt!!! Tenia que durar 4 hores... i pasaren 4 hores i mitja... 5 hores... 5 hores i mitja...i arribarem a les 6 hores!!! Bo, pero llevant de tot aco... ja sabeu "superbe!" jeje

Bo.. superbe no.. perque arribar al voltant de les 2 de nit a la capital sense tindre allotjament com que et deixa un peliu preocupat per si tens que fer temps fins que es faca de dia sense lloc on deixar-te caure... per "sort" una tropa de tuk-tuks esperaven a l'eixida del bus per "ajudar". Ja acostumat a que boten damunt de tu, no vaig fer cas i mirant el mapa de la guia em vaig situar i vaig decidir on volia anar, que no sabia la distancia exacta, pero no era molt lluny.. Em vaig posar a parlar en uno i al dir-li l'hotel em demana 5 dolars!!! li vaig girar la cara i em digue 3.. li vaig dir que estava a prop i ell em digue "faaaaar...faaaar"... al final li vaig dir que 1 dolar.. i va acceptar. Be, doncs vaig pujar.. arranca... i als 200 metres exactes gira a la dreta i ja es veia l'hotel!!!!!!!! Em vaig quedar a quadros!!! M'enrecordi de molts familiars del "simpatic" conductor, pero el pitjor es que l'hotel estava tancat i em va dur a un 50 metres mes lluny. L'hotel trist i decadent, com tota la ciutat, pero eren les 2 i mitja i no era moment de buscar mes.. aixi que despres de despotricar-li i mig discutir amb ell li vaig donar el dolar i me'n vaig anar a dormir..

Almenys he descansat be.. i cap a les 9 he eixit al carrer. L'impressio de la ciutat no ha sigut molt millor que la d'ahir. Carrers brutisims, cartells que pareixen de fa dos segles, moltisima gent descalca i amb roba que pareix que fa mesos que no han llavat, llocs de menjar que fan veritable por (i mira que jo soc poc aprensiu.. pero uff!! hi ha que estar un poc tonto per a jugar-se-la tant!).. no se si pareix que estiga en plan negatiu, pero no es aixi.. es realment una ciutat dureta, molt poc agraida en general..).

El cas es que dos llocs eren els primordials per a vore. Per un costat el Palau Reial amb la famosa Pagoda de Plata i els "increibles" tresors que guarda... i l'altre "Tuol Sleng: Museum of Genocidal Crime". Vaig decidir comencar per aquest segon, ja que hi ha un altre lloc, el Centre del Extermini, a uns 15 km que tambe tenia pensat anar.. i he deixat aixi el Palau per a la vesprada.

El Museu esta dins mateix de la ciutat, per fora es un barri normal i corrent, amb la gent venent cosetes, motos i bicis per tot arreu... arribes i no veus res especial, ja que l'edifici en questio es un antic col.legi prou gran amb dos pavellons formnant una eLa i un gran pati en mig.. He entrat amb cert respecte, pero confiat de saber on anava. Havia llegit que era duret pero he visitat altres llocs durets.. aixi que aixo no em preocupava en exces. Aixo si, he decidit agafar un guia per a que m'ho explicara tot, ja que sino et perds molta informacio important,  pero per a mi sol demanaven 6 dolars, aixi que m'he esperat a mes gent per a formar un grupet. Als 5 minuts erem 5 i hem comencat la visita..

Primer em vist ,al pati, les tombes de les ultimes 14 persones assasinades, just moments abans de ser alliverat el centre per l'exercit vietnamita, les uniques persones sense identificar, ja que de la resta, els jemeres rojos duien un escrupulos registre.. Ens ha posat un poc en situacio historica per a saber com s'arriba a la revolucio jemer i hem pasat al primer pavello...Tota la planta baixa del primer edifici eren sales de tortura que estan tal qual es trobaren, amb un llit, unes cadenes, taques seques de sang.. i una foto gran de com es va trobar quan arribaren els vietnamites.. amb un cos en cadascun dels llits de les habitacions-classes. No vaig a entrar en detalls del que he vist, pero estar alli, amb un home amb una mirada increiblement trista contant-nos les barbaritats que esferen alli i com eren les tortures feia que, de repent, l'aire fora mes pesat i costara respirar..quasi podies vore a les persones damunt d'eixos llits... A mesura que passavem habitacions, les cares del 5  que escoltavem anaven canviant.. cada vegada mes llargues, cada vegada mes asustades, cada vegada mes horroritzades... tapant-nos la boca... amb els ulls cada vegada mes oberts, mes humits..

Al principi una xica no parava de preguntar, de demanar informacio al guia... pero aixo ha durat fins a la tercera habitacio, a partir d'ahi quasi no ha tornat a parlar, no podia.

Al pasar a l'altre pavello, al pati, hem creuat al costat d'unes especies de porteries grans de futbol... pero no eren porteries, eren instruments de tortura ben explicats alli.. Se m'estava fent duret, aguantava pero se m'estava fent prou duret... una xica anglesa jove, d'uns 25 anys, no podia aguantar i roja com una tomata, plorava mig amagant-se. Hem entrat al seguent pavello.. alli, totes i cadascuna de les fotos dels assasinats.

Unes 20,000 persones estigueren alli en total... l'exercit vietnamita sols pugue salvar a 7. Veient les fotos, fetes abans de que foren torturats i assasinat (a poc a poc i sense pegar-los un tir per a no "malgastar" bales..), amb tots i cadascun d'ells mirant horroritzats a la camera ha sigut ja massa. La xica anglesa i un xic se'n han anat, no han pogut aguantar.. jo no podia tragar, de fet, ara mentre escric se me fa un nuc a la gola veient les cares.. les llagrimes em caien al igual que a la parella que s'ha quedat amb mi.. ha sigut molt molt fort! Hi havia mes... clar... les classes dividides en habitacles de un metre per dos on estaven tancats i amb un poalet com a vater... instruments de tortura, fotos de la lliberacio.. fotos dels dirigents dels jemeres rojos.. de pol pot.. en fi, una visita per a no oblidar. Deuria de ser visita obligada per a tothom, per a vore les coses que pot arribar a fer l'especie humana, per a recordar que aquestes coses no poden tornar a pasar mai mes baix cap pretexte.. per a que la resta del mon no consentisca que aquestes coses pases en cap raco, per llunya que ens parega...

Despres he tingut que estar sentat un rato, digerint tot el que havia vist... pero no m'han quedat ni ganes ni forces per a anar al camp d'extermini. Ha sigut suficient.

Era hora de dinar.. pero la veritat es que no en tenia cap, aixi que he begut un poc, ja que el calor apretava, com tots els dies, i me'n he anat al Palau Reial... La veritat es que molt bonic, gran, immens, amb uns jardins i edificis preciosos.. pero no es pot dir que l'haja disfrutat massa, tenia que haver fet la visita a l'inversa, en aixo m'he equivocat.

Despres he anat al passeig maritim.. i alli per a rematar-ho haure vist a 50..60..o 70 discapacitats pels efectes de les bombes unipersonal.. i montons i montons de homeless (mendigos?).. bo, gent que viu al carrer...gent major.. xiquets demanat...

En fi, un dia "completet".. per a resituar-me un poc, per a saber on estic i la increible sort que tenim els que vivim per "occident", pel simple fet d'haver nascut ahi... i sense cap rao justa que explique perque a mi m'ha tocat aco... i a ells aixo... cura d'humiltat es diu, d'eixes que deuriem de fer tots molt mes a sovint...

Pero bo, a pesar de la sensacio que se m'ha quedat, estic molt content d'haver vingut aci.. ara me'n vaig a dormir ja que dema tinc dia de viatge. Abandone ja Camboia i torne cap a Tailandia.. per a fer l'ultima etapa del meu viatget...

La S-21, el horror en Phnom Penh

La S-21, el horror en Phnom Penh

Tags: cambodia, camboya, dayangchi, genocide, genocidio, phnom pen

Add your comments

(If you have a travel question, get your Answers here)

In order to avoid spam on these blogs, please enter the code you see in the image. Comments identified as spam will be deleted.


About dayangchi

En mig del trekking

Follow Me

Where I've been

Photo Galleries

My trip journals


See all my tags 


 

 

Travel Answers about Cambodia

Do you have a travel question? Ask other World Nomads.