Ahir vaig pensar que ja que vull vore coses aprofite be el temps... aixi que en tal de dormir a Sukhotai, em vaig dutxar, sopar i descansar i a la una i mitja de la nit eixia del hstel cap a l'estacio d'autobussos per a agafar un bus nocturne cap a Chiang Mai. El primer problemeta fou que no hi havia ni taxis ni res, pero preguntant i preguntant un xic jove es va oferir a dur-me... amb una motet!jeje Pensava que es desmontava!! Nomes eren 6km, pero amb la motxila i sense saber be el cami no haguera arribat. El xic, per supost, ho feu simplement per ajudar-me.. son eixes coses que et pasen quan necessites que alguna cosa pase.. aixi que, per suposat no volia res. Li vaig voler donar algo i no vullgue agafar-ho.. fins que li vaig agafar del brac i li vaig dir que per a una coke, per favor. Ho agafa a dures penes, despres de que jo insistira molt..
El bus m'ha dut a Chiang Mai en 5 hores i mitja, aixi que a les 8 estava ja desdejunant. He mirat a internet vols a Mae Hong Son i he vist que hi havia un a les 10'30h. Mig hora de vol en front de 9 hores de bus per les muntanyes. Sense pensar-ho he agafat un tuk-tuk a l'aeroport, he comprat un billet per 20euros i a les 11'30 ja estava en un hostel de Mae Hong Son. M'ha eixit tot redo!!!!
El poble esta en un lloc precios entre muntanyes amb boira, rodejat de selva i a poc mes de 30km de Myanmar. Una maravella! He arribat al hostel i alli he conegut a dos italians, pare i filla, i de xarreta m'han dit de fer la visita a les dones coll de girafa (Paduang). M'ha paregut una bona idea i hem llogat 3 motets per a anar al camp de refugiats, a 35 km.
Us he dit que si aneu a la selva no s'oblideu d'agafat l'impermeable?? Si... diuen que "qui no te cap te peus"... i tambe podrien dir, per la meua experiencia que "qui no te cap... es crema del sol... o es xopa en la selva"... Avui no m'he salvat, i m'ha tocat aguantar una impresionant tromba d'aigua!!!! Aixo si, he aguantat com un campio...ejem... Bo, el cas es que hem fet el cami, una maravella per a disfrutar-la a poc a poc, entre arbres immensos, selva tupida, de vegades camps d'arros... una passada que no et pot deixar indiferent, amb una sensacio de tranquilitat, de pau, respirant la natura, veient les muntanyes amb la boira en la part de dalt... en fi, que puc donar gracies de no haver-me-la pegat amb la motet per mirar el paissatge..
Fianlment hem arribat a Nai Soi, el camp de refugiats.. i la sensacio ha sigut demoledora. Il.lusionat per vore l'atraccio turistica m'he oblidat d'on anava, a un camp de refugiats, que per definicio es un lloc on viuen unes persones que fugen d'un lloc de guerra on son perseguits, en aquest cas de Myanmar. He vist a les dones girafa, les he fotografiat i he comprat algunes cosetes d'artesania.. pero el que principalment he vist es a gent que fa 18 anys que viu en unes condicions prou lamentables, amb casetes que donen llastima, amb brutea per tots els llocs,amb xiquets plens de runa i sense sabates,amb una escola amb alguns pupitres i una pissarra sense cap cosa mes, amb cases amb una habitacio i una tabla per llit, amb poques possibilitats de conseguir menjar de la terra, ja que estan en mig de la selva i es poc cultivable..gent que s'ha convertit en una atraccio turistica per a gent com jo, que va a fotografiar-la, i que quasi ens tenen que donar les gracies perque, si no fora pel turisme i la venta d'artesania, quasi segur que hagueren desaparegut... Si, es aixi... entre tota aquesta situacio, uns quants turistes amb camares...UFFF!!!Si penses realment el que estas veient quasi et pots possar a plorar!!!
Ens hem quedat entre 3 i 4 hores.. passetjant, veient a uns xiquets juagar a futbol, parlant amb les dones.. i despres hem fet, un altra vegada, cami de tornada. Us he dit lo del impermeable?? si.. als deu minuts de tornada... un altra tromba d'aigua i jo xopat! Al final hem parat a menjar en un lloc de poble on ens han fet el que ells han volgut, perque ha sigut imposible entendre'ns, pero si que tenia ous, arros, pepino... i no se que mes.
I finalment, ja fent-se de nit ens hem dirigit cap al hostel sense parar.. mentre jo hem seguia banyant.. pero amb una pluja suau.
Ara ja relaxat, no hem lleve del cap la situacio en la que viuen aquelles families.. vore-ho es una cura d'humiltat.
I dema no se encara el que fare... despres ho pense, ara, a sopar!
