Havia de conèixer Tucuman, la ciutat on es va declarar la independència argentina el 9 de juliol de 1816.
De tornada cap a Buenos Aires hi faig escala, em sembla un lloc prou significatiu per tancar el viatge. Només han estat unes hores, però potser tenir consciència de que són les últimes fa que les visqui ben intensament. I com que ja no espero res, passa de tot, i tot em sorpèn. Com el si fos el primer dia.
He entrat a una confiteria del centre per fer un cafè. La dona gran que seia a la taula del costat m'ha saludat amb una rialla plena de bondat i s'ha interessat per mi i el meu viatge. Quan ha marxat s'ha acomiadat ben sincerament amb un que andes bien.
He tingut moltes trobades d'aquest tipus i aquests petits moments d'intercanvi sempre acaben amb un "suerte" o "que andes bien". Acomiadar-se així d'un desconegut és fantàstic.
He tocat el cel amb les empanades de pollastre de la Peña el Cardón, i mentre ho feia el senyor encarregat, un apassionat del seu país amb arrels andaluses, m'ha transportat al nacionalisme argentí amb les seves històries.
Aquests dies m'he passejat pels carrers d'Humauaca, he caminat durant hores per paisatges silenciosos, però que quan les argiles canviaven de color segons la llum del sol, semblava que fóssin plens de vida.
A Tilcara hi han nascut vincles d'amistat, hi he "après" a ballar la chacarera, he conegut grups de música nacionals, he mastegat fulles de coca per contrarrestar el mal d'altura i he atravessat la Quebrada d'Humauaca damunt d'un cavall.
Ja torno, i m'emporto moltes coses cap a casa, d'altres les deixo per quan torni. Ens trobem al Vermell, a la Tanca, al Vèrtex, a casa.
El millor...
Família efímera. Casa Colores, on em vaig allotjar, era el més similar a una comuna hippie. Un cap d'any entre família efímera, on tots tenen cura de tots i es respira una mena de compromís humà establert sense normes. Amb poques hores es podia sentir el caliu de quan un és a casa. I aquest ambient es respirava més enllà de les parets, com si tot el poble de Tilcara fos una gran família.
Pan de tortilla. A la brasa i amb forma de base de pizza, el feien al carrer i al moment, allí a la cantonada del carrer principal per només 2 pesos. Exquisit.
El pitjor...
Mal d'altures. El cos necessita uns dies per adaptar-se a l'altura i les temperatures contrastades de Tilcara. De vegades costa respirar, ara fa molta calor, ara fa molt fred. Però el cos, és sabi i s'adapta.
L'anècdota...
Una cosa porta l'altra. Estava berenant en un local acollidor de Tilcara i del no res va aparèixer l'Emiliano. Ens haviem conegut a Salta i va ser una sorpresa perquè ell havia d'anar a San Pedro de Atacama, amb l'Asun.
L'eufòria de la casualitat i l'alegria de retrobar cares conegudes enceta una tarda de cerveses i converses i això ens porta a conèixer tres argentins més: la Cecilia, el Martín i la Beatriz.
I sorgeix entre els cinc una empatia difícil de descriure, hi ha connexió. I els dies que ens queden a Tilcara els passem compartint moments ben especials.
